divendres, 26 d’agost del 2016

Scott McCloud, una nova visió

El febrer del 2005 Scott McCloud va donar una conferecia en la plataforma TED aportant una mirada imprescindible a la màgia dels còmics, oferint una presentació amb uns dibuixos animats, a través del color, les fascinacions infantils i els futurs imaginats que els nostres ulls poden sentir i tocar.

Després d'haver vist aquesta presentació, he tret unes conclusions pròpies. En primer lloc no m'ha convençut el nou format que vol donar al còmic, i ho dic com un lector habitual d'aquest format literari. Sí que és cert que aprecio molt que hi hagi persones que busquin constantment una certa innovació en mitjans que semblen ''estancats'' en una mateixa fórmula, però aquest nou camí que proposa no em convenç del tot. El format del còmic em sembla que està perfecte tal com està, i passar-ho a una pantalla d'ordinador no em sembla el camí correcte, ja que és molt incòmode llegir des d'una pantalla.

L'autor justifica el fet de llegir des d'una pantalla perquè així pot ''animar'' el còmic i fer que aquesta animació evolucioni, però això em porta a pensar que el final del camí d'aquesta evolució que pretén ens porta inevitablement al cinema, i això ja existeix. Potser no estava satisfet amb les produccions cinematogràfiques que s'havien fet fins al 2005, però just en aquell any, uns mesos després d'aquella conferència, Batman Begins s'estrenaria i Christopher Nolan canviaria totalment el concepte de ''cinema de superherois'' que estava establert fins aleshores, portant-lo cap a un cinema molt més madur i fosc.

El sistema que presentava fa 11 anys em recorda inevitablement a una presentació de Power Point, amb certs matisos però amb un format molt similar.

dimarts, 10 de maig del 2016

La televisió en el món actual


En un capítol del programa En El Medio es tracten diferents relacionats amb la televisió i la importància que té avui en dia.

En primer lloc el programa fa una visió general del rol de la televisió en la societat actual, i com és el màxim distribuïdor d'informació en la població. Aquest fet queda remarcat a causa de la gran quantitat d'hores que el programa estima que estem veient la televisió cada dia (unes 4 hores), i com ens influeix a l'hora de prendre decisions, tan polítiques com econòmiques.

Durant el programa també escoltem opinions de diferents professionals del món televisiu, principalment de com la televisió educa, forma, crea opinió, etc. Aquesta demostra ser un gran mitjà de comunicació massiu, el més integrat en la societat, en totes les classes socials.

A continuació se'ns plantegen diferents preguntes com: ''Que és televisiu i que no?'' o ''Com ser competitiu?''. També se'ns exposa com el format televisiu ha d'estar en constant actualitat (un professional estipula que s'ha de saber tota l'actualitat fins 15 minuts abans de començar el programa).

Cap a la meitat del programa se'ns parla sobre la història de la televisió, centrada especialment en la televisió argentina. En aquest resum el programa ens fa un breu recorregut per diferents moments polítics, com la dictadura de Rafael Videla i el posterior retorn a la democràcia, mostrant-nos com amb aquest retorn van aparèixer nous formats televisius. A partir dels 90' la televisió argentina es va caracteritzar per l'aparició de canals privats, mentre que durant el segle XXI i gràcies a la digitalització han pogut aparèixer molts més canals amb continguts molt diversos.

Més endavant se'ns planteja una reflexió sobre que la televisió en el fons és un reflex de la societat, un mirall de les persones, no la causa de què aquestes siguin d'una determinada manera. Diversos professionals ens parlen sobre com les empreses dirigeixen la televisió segons els seus interessos i idiologies, i com retallen o creen contingut a partir d'aquests.

També se'ns argumenta que un projecte, per petit que sigui, pot impactar en la societat de forma positiva o negativa. Aquest fet no es pot regular a causa de la competitivitat que existeix en el món televisiu, i com aquesta no es preocupa del contingut que ofereix a la societat mentre aquest vengui (exemple: ''tele-basura'').


Cap al final diversos professionals ens parlen sobre els audímetres, i la importància de les dades que aquests ofereixen i com repercuteixen en el ràting dels diferents programes.

Per finalitzar el programa ens planteja com la televisió només ens mostra una part, un punt de vista, i com la ficció incideix a l'hora d'explicar la realitat. Arran d'això se'ns planteja una qüestió, la qual té a veure amb la selecció de la informació que el format televisiu ens ofereix, ja que se'ns dóna molta informació sobre la qual hem de construir la nostra opinió i coneixement i hem d'elegir quina és la correcta i més objectiva possible.

He trobat diverses relacions amb la televisió espanyola tot i ser un programa sobre la televisió argentina. La més destacable de totes té a veure amb la nul·la llibertat d'expressió que es va produir durant les dues dictadures que van patir els dos països i com, després d'aquestes, el retorn i modernització de continguts va ser enorme.

Personalment estic d'acord amb molts dels punts que es tracten durant el programa, però estic totalment en contra d'una afirmació que es fa cap a la meitat del programa: ''La TV confirma la realitat, ni la crea ni la deforma''. Potser sí que confirma la realitat, però negra que la televisió deforma la realitat em sembla una mica hipòcrita, especialment quan ho diu un professional del sector que crea contingut per aquest mitjà i segur que les seves influències ideològiques i polítiques han fet que el resultat variés (i com aquest molts professionals del sector).


dilluns, 2 de maig del 2016

Inception, un món de somni

Christopher Nolan és un director que s'ha guanyat l'afecte del públic en els últims temps, fent productes intel·ligents i creant mons per somiar i gaudir d'un bon cinema... O no?

En un principi volia analitzar El Caballero Oscuro, però he arribat a la conclusió que no puc fer una crítica d'una peli amb la que no puc ser objectiu i difícilment criticaria alguna cosa o aportaria alguna cosa nova, així que em vaig decidir per analitzar Origen, una pel·lícula que m'encanta, però el fet que l'hagi vist 3.000 vegades (i encara no m'hagi assabentat de que va) fa que hagi trobat alguns errors que, segurament a causa de la impressió visual, la primera vegada no els vaig percebre. Per últim m'agradaria constatar que m'he vist tota la seva filmografia i que tot el que diré en aquesta entrada té una base filmográfica. Així que sense més dilació, comencem amb l'anàlisi.

El cinema de Nolan juga a un altre nivell molt particular, resulta difícil encasellar-lo com només un director competent en la cadena de Hollywood. El cinema de Nolan té unes característiques molt peculiars... Una estètica, una fotografia pròpia... Només necessites un o dos plans per saber que estàs veient una pel·lícula seva. A més, sol treballar amb temes similars des de diferents perspectives. A Nolan li agrada profunditzar en els pensaments i contradiccions de la ment humana, en els seus somnis i frustracions. També és un amant del misteri, el punt estrany i incomprensible, i té una capacitat enorme per crear plans propis i molt espectaculars sense que això el porti a excedir-se (eh Michael Bay, que tal Transformers 240?). És un autor únic, amb un bagatge cinematogràfic espectacular, però al contrari que en Tarantino, es conté en les seves referències creant així un cinema més universal (per això 4 de les seves 9 pel·lícules estan entre les 100 pel·lícules que més han recaptat de tota la història). Nolan té tots els instruments per crear-se sobre si mateix una imatge de perfecció... Però tot sigui dit, és una imatge. Però si mires el seu cinema més detenidament comencen a sortir problemes que fan que estigui molt lluny de ser un dels grans directors de la història.

El primer problema està en la mateixa Origen. La majoria de coses que passen, succeeixen perquè Nolan vol que succeeixin, provocant així que els seus personatges actuïn d'una forma determinada tot i contradir-se amb si mateix perquè necessita que passi una cosa en concret o que s'expliqui un nou concepte... M'explico: l'argument principal arranca quan en Cobb és contractat pel Saito, però no té sentit perquè, tal com es demostra en l'intent fracassat de robar en un somni, no està a l'altura de les seves expectatives. I això no ho dic jo, ho diu en propi Saito en un moment determinat: ''No importa, no la han pasado (la audició)'', però el contracten perquè el Nolan necessita que això passi. Parlant d'en Saito... És un personatge que a mi, personalment, m'encanta, ja que no és el dolent de la pel·lícula però... Tampoc és bo. El seu objectiu és destruir l'imperi dels Fischer per introduir el seu. Posem que ho aconsegueix, no tindria rivals i ell ocuparia el monopoli... No?

Una contradicció que trobo en absolutament totes les pel·lícules del Nolan és el fet de presentar el seu cine com un cinema intel·ligent però alhora fer explicar tot l'argument als seus personatges, per donar-ho molt mastegat, perquè així no ''espanta'' al gran públic... I realment és una pena, ja que és un home molt intel·ligent que estic segur que podria trobar una altra forma d'explicar els esdeveniments. Això arriba al límit en Origen, ja que arriba al punt en què la primera meitat de la pel·lícula s'explica el que passarà a continuació (i recordem que la pel·lícula dura més de dues hores). I la veritat és que si fos un director incompetent o principiant ho entendria, però no és el cas, ja que al principi de la pel·lícula t'explica com funciona el món dels somnis sense dir cap paraula en l'intent fracassat de robar informació a en Saito. Punt final, no fa falta que estiguis més de mitja hora més explicant-me el que acabo de veure. Pot semblar exagerat, però imaginem per un moment que això ho fes Kubrick en 2001... No acabaria mai! En cert punt ho dissimula amb l'arribada d'Ariadne al grup, una noia principiant que no sap res, però tot i així segueix sent una excusa barata per donar encara més mastegats els conceptes. Cada vegada que l'Ariadne pregunta alguna cosa es converteix automàticament amb el director parlant a l'audiència.

Continuant amb la idea que el Nolan explica una i una altra vegada els seus conceptes i regles dels somnis... Perquè després passa absolutament d'ells? En una escena, un de l'equip desperta a l'ajudant del Cobb amb una patadeta de res, per fer-li la broma... Aleshores, perquè és necessari això? I si el que passa en una capa afecta a l'anterior... Perquè quan l'habitació de l'hotel comença a girar no gira també l'assalt en la muntanya de neu? Ah, sí, ho oblidava, no interessa perquè es desenvolupi correctament la història. Dacord, sí, potser m'estic posant una mica crític, però si t'estàs mitja hora explicant-me les regles, no siguis tu el primer en ometre-les.

Per últim, un dels aspectes que més em sobte de la pel·lícula és el tractament de temes a mitges, com amb uns temes tan interessants ''no s'acaba de mullar'' només per arribar a un públic més ampli. Potser és cosa meva, però una característica que m'hagués agradat veure en la pel·lícula és que en Nolan difuminés molt més els límits entre realitat i somni, que l'espectador no sàpigues en cap moment si està veient un somni o no, ja que així, cada cop que en Cobb llances la baldufa sentíssim la tensió que sentim en l'escena final de la pel·lícula, però aquesta és una pel·lícula de lladres on el somni és l'escenari i està tractat com poc més que això. Totes aquestes queixes sumades al realisme a l'hora de dirigir del Nolan fa que saber que és i que no és real quedi en un pla secundari.


En conclusió, segurament arribats a aquest punt sembli que ODIO Origen, però no és així. De fet, té molts aspectes positius a comentar, però estic a finals de la setmana d'exàmens i tenia ganes de criticar una pel·lícula que tothom adora només per portar la contraria... Sí, es podria dir que estic una mica 'hater', però prometo fer una altra entrada parlant sobre les coses que m'agraden d'aquesta gran pel·lícula d'en Nolan. Ara mateix només desitjo una cosa: acabar tots els exàmens i desitjar que no hagi estat tot un somni i tornar a començar des del principi.

dimarts, 19 d’abril del 2016

Malditos Bastardos


Quant al començament de la pel·lícula veus a una família de pagesos vivint en un idíl·lic prat i de cop reben una visita de la SS, el últim que esperes és que el seu oficial sigui un home carismàtic i somrient com és Hans Landa. El cine de masses ens ha acostumat a què els dolents siguin més directes (el Joker de Nolan). Tot i així hi ha dolents amb carisma i que realment no se'ls veu amb mala intenció inicialment, però... Un nazi? Probablement aquest sigui un dels principals trucs de Tarantino, donar-li voltes a conceptes que se'ns ha imposat des de sempre, contrastant així l'estereotip que ens ha ofert el cinema amb el qual ens ofereix Tarantino. Algú em podria dir que aquest concepte de ''dolent intel·ligent'' ja s'ha utilitzat, però la diferència recau en què en Landa s'enfronta als problemes ell sol, a primera fila, i és obvi que gaudeix amb el seu treball. I tenint un dolent tan dur i temible, els herois de la pel·lícula estaran al nivell... No?

Doncs no.


Los Bastardos m'encanten perquè no els veus venir! La primera vegada que els veus no semblen ningú, més aviat nois sense experiència militar que acaben de sortir de casa de la mama... Però tot el contrari! Són un grup de terribles assassins molt ben entrenats (exemple: quan recorden com van  alliberar a un membre del seu grup d'una presó d'alta seguretat abans que fos executat). Són un grup d'homes que disfruten matant i traient la cabellera als nazis i amb un accent italià senzillament... Deliciós.


Al jugar d'aquesta forma amb els estereotips, Tarantino s'ha d'esforçar per fer destacar als seus personatges i que l'espectador surti de la sala amb una imatge clara de cadascú. En Pulp Fiction ens quedem amb el noi de la tenda perquè resulta ser un violador amb un sadomasoquista de guàrdia, igual que en Reservoir Dogs ens quedem amb el Señor Rosa perquè s'omple la boca dient que ell és un professional, quan en veritat és el primer a fugir del perill o queixar-se... Personalment opino que els personatges de Malditos Bastardos són els que més joc donen. Pràcticament tots tenen una personalitat molt forta i deixen marca.

Hi ha un factor en el cinema del Tarantino que m'interessa comentar: com manlleva recursos i després els llença sense mirar enrere. Em refereixo a moments com aquest (clic per veure el moment). És breu, però alhora màgic i ningú torna a fer res semblant en tota la pel·lícula. És impactant, rendeix tribut a les influències de Tarantino i ja està. En el cas de Malditos Bastardos em quedo amb la presentació de Hugo Stiglitz. M'encanta com et posa en mig d'una pel·lícula de la segona guerra mundial una biografia de la MTV. La majoria de directors abusarien d'aquests recursos tan originals en descobrir-los una vegada i explotar-los, però en Tarantino té una piscina de referències tan gran que es pot permetre l'espontània i efímera sorpresa.

No només em quedo amb aquests recursos, sinó que en Malditos Bastardos ens mostra una vegada als personatges fent una sola acció (com que el Oso Judío mati a un grup de nazis) i passa a un altre assumpte completament diferent sense necessitat de repetir una altra vegada la mateixa escena amb diferents personatges però la mateixa situació, ja que els personatges ja estan ben definits i dóna per fet que nosaltres mateixos ja omplirem els buits temporals.


Tarantino és un geni a l'hora de crear tensió en l'espectador. Hi ha petits moments, petits gestos que ens indiquen que alguna cosa molt dolenta passarà, com quan en la reunió en el bar un nazi s'aixeca a parar el toca-discos indicant que la festa s'ha acabat. No parlaré sobre el suspens, ja que no em considero un gran expert i segurament faria deshonor a grans mestres d'aquest com pugui ser Hitchcock, però sí que m'agradaria destacar un aspecte que m'encanta però que no se definir amb un substantiu genèric, així que per explicar-me utilitzaré un exemple. En l'inici de la pel·lícula, quan en Hans Landa està parlant amb l'home que protegeix als jueus, no hi ha una espècie de lluita per veure qui té el poder de la situació, del moment? Aquest suspens és fantàstic, però més fantàstic és veure com l'home s'intenta defensar del nazi, quan l'espectador sap perfectament que en tot moment qui té el poder de la situació en la mà és en Landa. Aquesta superioritat asfixiant i opressora que crea una nova sensació en l'espectador s'ha intentat reproduir en altres pel·lícules de Tarantino, com és el cas del terratinent Calvin Candie, però igual que en la resta d'intents, aquesta superioritat no queda tant ben definida com en el personatge encarnat per Christoph Waltz.

Tot i així trobo que en la majoria de casos els diàlegs de les pel·lícules del director són tan interessants perquè per molt malament que estiguin les coses, ''els bons'' sempre poden revertir la situació. Sí, els i costarà sang i suor, però és una possibilitat al cap i a la fi! Però també pot ser que ''els dolents'' ho enviïn tot a norris en un moment. Aleshores... Perquè és tan interessant aquest aspecte? Doncs perquè al Tarantino (igual que al George R.R.Martin) no li importa el més mínim matar als seus personatges, i ho deixa força clar en tot moment. I en part aprecio molt que ''els dolents'' puguin guanyar, ja que així es crea un temor real i la pregunta no és tant: ''com el protagonista sortirà d'aquesta situació'', sinó més bé: ''qui se sortirà amb la seva?''. Aquesta última pregunta es manté en l'aire durant l'escena del bar, de la qual m'agradaria destacar la gran duració d'aquesta (mitja hora) i com Tarantino aconsegueix que passi volant a causa de la gran tensió que hi ha en l'ambient.


En conclusió: és Malditos Bastardos la millor obra de Tarantino? Doncs la veritat és que no tinc resposta per aquesta pregunta, ja que veient la importància que van tenir Reservoir Dogs o Pulp Fiction, no em podria decantar per una o per l'altre. El que sí que puc afirmar és que Malditos Bastardos és l'última gran obra de Tarantino fins al moment, ja que sí, Django i Los Odiosos Ocho estaben molt bé, però tinc la sensació de què el director ''s'ha relaxat'' i ja no innova ni s'arrisca tant com abans. Tot i així, no tinc cap dubte que en un futur el cinema de Tarantino seguirà mantenint-se en un nivell molt alt i que ens aportarà moltes hores i hores de gran cinema... A no ser que es rebaixi a fer seqüeles i seqüeles... M'escoltes Tarantino? Kill Bill 3? De veritat? Fa falta?!

dimarts, 5 d’abril del 2016

Roma, ciutat oberta


Fitxa tècnica i artística

Títol original: Roma, città aperta.

Any: 1945

Duració: 100 min.

País: Itàlia.

Director: Roberto Rossellini.

Guió: Frederico Fellini, Sergio Amidei, Roberto Rossellini (Historia: Sergio Amidei & Alberto Consiglio).

Música: Renzo Rossellini.

Fotografia: Ubaldo Arata (B&W).

Actors: Aldo Fabrizi, Anna Magnani, Marcello Pagliero, Maria Michi, Harry Feist, Vito Annichiarico, Francesco Grandjacquet, Giovanna Galletti, Carla Rovere.

Productora: Excelsa Films.

Gènere: Drama bèl·lic neorealista. Basada en fets reals.

Premis: 1946: Nominada a l'Oscar: Millor guió.
           1946: Cercle de Crítics de Nova York: millor pel·lícula estrangera.
           1946: Festival de Cannes: Gran Premi del Festival (Ex-aequo).

Argument

A la Roma de 1943 i 1944, s'entreteixeixen les històries de diverses persones relacionades amb la Resistència. Durant l'ocupació, el pare Pietro protegeix als partisans i, entre altres, dóna asil a un enginyer comunista: Manfredi. Pina, una dona de poble, està de núvia amb un tipògraf que lluita en la resistència. Quan la policia l'atura, Pina corre desesperadament després del camió que l'hi porta, però cau assassinada per una ràfega de metralladora davant els ulls del seu fill. Poc després, també el pare Pietro i l'enginyer -aquest traït pel seu examant drogaddicte- són arrestats. Manfredi mor per les atroces tortures que li infligeixen els alemanys perquè reveli el nom dels seus companys de resistència. El pare Pietro corre la mateixa sort: l'afusellen en presència dels nens de la parròquia, entre els quals es troba el fill orfe de Pina.



Importància per la història del cinema

Roma, ciutat oberta ens mostra una Itàlia terriblement desolada a causa del conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial. És considerada la primera pel·lícula que va obrir les portes al Neorealisme. Aquest moviment cinematogràfic era un tipus de cinema diferent del qual s'havia vist fins ara. Buscava projectar la realitat tal com era, sense dissimular ni intentar suavitzar-la de cap forma. Rossellini va ser el primer a realitzar un cine de resposta al tipus de cinema que s'havia fet fins ara, el qual mostrava històries artificials, generalment amb un final feliç. El director italià va tenir el valor de realitzar aquesta pel·lícula al cap de poc temps d'acabar la guerra, creant un dels moviments cinematogràfics més importants de la història del cinema.






Link per veure la pel·lícula: https://gloria.tv/media/bxtaDpSsrQr

dimecres, 23 de març del 2016

Videojoc com a producte cultural

Aquesta petita reflexió té els seus inicis en un debat que vaig mantenir fa un temps amb una amiga. En aquest debat jo defensava que els videojocs formaven part de la cultura actual, mentre que, per altra banda, ella ho negava i argumentava que eren una perduda de temps. Aquest debat me l'he trobat diverses vegades a la xarxa durant els últims anys, així que en aquesta entrada intentaré defensar el meu punt de vista.

En el debat que comentava, la meva amiga em feia una comparació amb els llibres o amb el cinema, ja que, segons el seu punt de vista, aquest t'explicaven una història que t'aportava uns valors i ensenyaments que els videojocs no podrien transmetre. Però... Que és un videojoc exactament? Un videojoc és un producte audiovisual el qual t'explica una història en la qual, a diferència dels llibres o del cinema, tu pots formar-hi part i prendre decisions en aquesta. Dit això, si els videojocs duen a terme exactament la mateixa funció que un llibre o una pel·lícula i, a més a més, pots formar part d'aquesta, per què hi ha tanta gent que està en contra d'aquests?

La resposta és ben senzilla: els mitjans de comunicació porten des dels seus inicis manipulant l'opinió pública negativament de cara als videojocs. El perquè el desconec, però és així. Per exemple, quan, tràgicament, algun menor ha agredit o assassinat a algú, i per casualitat aquest jugava a algun videojoc, què és el primer que s'ha dit? Que TOT, absolutament TOT és culpa de la influència dels videojocs. Aquesta campanya en contra dels videojocs és tan abusiva que fins i tot he arribat a llegir que alguns familiars de les víctimes es queixaven que se li donés molta més importància a què el nen jugava a videojocs que a la tragèdia en si. 

La campanya en contra dels videojocs no acaba aquí, ni de bon tros. Però no només la premsa ajuda a donar aquesta mala imatge, sinó que els mateixos que critiquen aquest art, són els que després es compren els típics videojocs més coneguts i que acostumen a ser els que realment no aporten res a la persona que els compra. Què comporta això? Que quan algú que desconeix el medi s'intenta introduir en aquest, els primers videojocs dels quals li parlen són jocs d'esports o jocs en línia sense cap tipus d'història, deixant amagats sota aquests una immensa quantitat de veritables obres d'art amb una gran història que com no són conegudes, per molta gent ni existeixen... És molt trist veure a algú argumentar que tots els videojocs són iguals i quan li preguntes que a quins ha jugat ell/ella et digui que a cap o a un joc sense cap tipus d'història ni personatges, però més trist és veure com aquestes afirmacions es generalitzen a tot el sector quan tu formes part d'ell i realment el coneixes.


Un altre intent per desacreditar als videojocs és que TOTS són violents i tracten de matar... L'afirmació en si ja és força ridícula si coneixes un mínim el sector, sobretot en els últims temps, ja que el creixent nombre de jocs independents que tracten una gran varietat de temes sense utilitzar la violència és gegant. Tot i així... Que tenen les persones que critiquen el medi en contra dels jocs violents? Normalment s'argumenta que no són per nens, i és cert, de fet hi ha una bonica indicació de l'edat recomanable per jugar-lo. Normalment les mateixes persones que diuen això són les mateixes que li compren un Grand Theft Auto al seu fill de set anys i es queixen dels temes que tracta. Encara més, no només hi ha l'edat, sinó que a més hi ha diversos indicadors dels temes que tractarà el videojoc en qüestió, però com aquestes persones no les entenen perquè no estan informades, la culpa és de tot el sector.




L'afirmació més recorrent que he escoltat en tots els anys que fa que jugo a videojocs (perquè sí, jugo a videojocs per si no s'ha notat suficient) és que els jocs violents porten a comportaments violents en la vida real. Davant d'aquesta afirmació jo sempre penso que si algú realment porta a terme aquest comportament, és que aquest algú ja tenia un problema al cap abans de jugar a videojocs, no fa falta buscar un culpable quan el culpable és ell mateix o el seu entorn. Jo inclús defensaré la violència en determinats videojocs com a font d'ensenyament i de crítica personal cap a la humanitat i la seva moralitat a través d'un petit exemple. 

Fa uns dies em vaig comprar un videojoc que es diu Dishonored per jugar durant els temps lliures de setmana santa. En aquest joc tu ets en Corvo, un personatge sense cap diàleg en tot el joc, ja que així el jugador s'identifica amb ell i es reforça la sensació de primera persona. En Corvo és el defensor de l'actual emperadriu de Dunwall, una ciutat imaginaria inspirada en l'Anglaterra victoriana i la Revolució Industrial. Aquesta emperadriu és assassinada davant d'ell i el mateix assassí segresta a la seva filla, l'únic testimoni de la innocència d'en Corvo, ja que després de tot això és detingut i condemnat a pena de mort per un grup de conspiradors en contra de l'imperi. En Corvo aconsegueix escapar en l'últim moment i a partir d'aquí el joc tracta d'acabar amb els conspiradors que quasi finalitzen els teus dies de vida i trobar a la filla de l'emperadriu per demostrar la teva innocència. El joc en si pot semblar molt violent per determinades persones, i si no el jugues, el pots arribar a trobar simple, però no és el cas. El joc utilitza la violència i la sensació de superioritat que et dóna el propi joc en fer-te posseir poders inimaginables i un gran control del personatge i les seves habilitats per a fer-te participar de sobte en un debat moral molt fort que realment et fan plantejar la teva condició moral com a persona humana. El videojoc et dóna la possibilitat de passar-te'l sense assassinar a ningú, però inicialment la majoria no optem per aquesta opció, ja que ens volem venjar dels conspiradors i volem provar les habilitats d'en Corvo. Al cap de mitja hora de matar, matar i matar, em vaig apropar en silenci a una porta vigilada per dos guàrdies. La meva intenció inicial era continuar matant, però de cop i volta un dels dos li comenta a l'altre que està molt content, ja que aquell mateix dia havia nascut la seva filla i estava desitjant anar-se'n d'aquell lloc per veure a la seva dona i celebrar-ho...




Va ser en aquell mateix moment en el qual em vaig decidir escriure aquesta entrada. Davant d'aquesta situació vaig optar per continuar sense que s'adonés i deixar-lo en pau. Però la cosa no es quedava aquí, ja que en acabar la partida em vaig quedar reflexionant sobre el que acabava d'experimentar. Havia estat matant a moltes persones només perquè estaven al meu camí i jo tenia grans habilitats que volia provar, i segurament totes elles tenien una vida similar a la de l'home de l'exemple... És una crítica molt dura a la moralitat de la majoria de persones que hem estat jugant d'aquesta manera a milers de jocs diferents, sense parar-nos a pensar que estàvem fent. Matar per matar? Sí, d'acord, és un conjunt de píxels, res més, però... No gaudim quan juguem a un joc violent? Ens agrada la violència gratuïta? Deixem de banda totes les nostres conductes morals a la mínima que posseïm una mica de poder?

Bé, doncs aquest ''petit exemple'' pot semblar que no vingui a res amb el tema de l'entrada en si, però totes aquestes preguntes del final que s'han derivat d'aquesta petita situació... No han estat profitoses? No m'han fet pensar en mi mateix? No m'han plantejat un tema tan extens com és la condició moral humana davant del poder a través d'una història de conspiracions, poders polítics i venjances en la qual nosaltres formem part i ens fiquem en la pell del protagonista a l'hora de prendre decisions que afectaran el transcurs de la història? 

Estic obert a debatre aquest tema amb qui sigui, però crec que he defensat força bé la meva postura amb un exemple força clar del perquè penso que els videojocs són cultura. Per acabar aquesta entrada, us deixo amb una frase força famosa de Satoru Iwata (que en pau descansi): ''En la meva targeta, sóc un president d'empresa. En la meva ment sóc un programador de jocs. Però en el meu cor sóc un jugador".


dimarts, 8 de març del 2016

Síntesi de l'estructura argumental de: El club de la lucha

En aquesta entrada analitzaré l'estructura argumental de la pel·lícula: El club de la lucha. Aquesta mítica pel·lícula de l'any 1999 dirigida per David Fincher (director d'altres grans pel·lícules com Se7en o La red social) tracta d'un jove (Edward Norton) que viu una vida monòtona i gris mentre lluita contra l'insomni. En un viatge amb avió coneix a un carismàtic venedor de sabó (Brad Pitt) que sosté una teoria molt particular: el perfeccionisme és un assumpte de gent dèbil; només l'autodestrucció fa que la vida valgui la pena. Els dos decideixen fundar un club secret de lluita on poden descarregar les frustracions i la ira, el qual tindrà un gran èxit. 

El club de la lucha és una d'aquelles moltes pel·lícules que inspiren a la gent, plena de frases que qualsevol de nosaltres penjaria a la seva pàgina de Facebook per quedar com una persona profunda. És una pel·lícula que s'ha de veure sí o sí, un clàssic. Tot i així no va ser tan ben rebuda en el seu temps (ja que se la va criticar de massa superficial) i només va recaptar poc més de la meitat del seu pressupost inicial. Tot i així, avui en dia és una pel·lícula que a quasi tothom li agrada... I com no fer-ho? És una pel·lícula molt ben filmada: té misteri, sap entretenir... El podríem classificar com un ''producte rodó''. Però té molt més que això: té rabia, té frustració i incomprensió que, igual que el seu públic, porta molt de temps guardant-se a dins i vol treure-ho a l'exterior.

Abans que hi hagués un cert progrés social, la gent ja patia una crisi, només que d'identitat. Eren uns altres temps per la gent que vivia en societats desenvolupades, ja lluny quedaven les grans guerres. Com que la gent ja no tenia problemes naturals, van començar a pensar en quins problemes filosòfics tenien. El protagonista de la pel·lícula és una d'aquelles persones. Directament no té nom, ja que podria ser qualsevol de nosaltres. De fet, l'únic nom que se li dóna és Jack, el qual sona com un nom molt genèric i neutre. Té un treball normal i monòton. Té temps lliure però no aspiracions, així que converteix el consumisme en el seu objectiu, però quan ja té la casa dels seus somnis perd el cap i necessita altres objectius, un objectiu que el mantingui en moviment... Però que? És massa gran per unir-se a moviments revolucionaris, s'ha criat en un entorn segur i estàndard i la seva vida està massa establerta i fixada per enviar-ho tot a norris. Aleshores... Quina és la forma d'afrontar aquesta crisi personal en la qual es troba en Jack? Cremar-ho tot.


El club de la lucha no és una pel·lícula delicada. Ja des del principi està creant espais opressius i desagradables. L'oficina és un lloc amarg, quasi tòxic, la casa està plena d'objectes amb noms estúpids que no compleixen cap funció real... Tot està enfocat a què quan en Tyler digui aquesta frase: ''El que posseeixes acabarà posseinte'', tu te la creguis. 

Fins que en Tyler no comença a proposar idees per tal de progressar, la major part del temps la passen en llocs força putrefactes i desagradables... Es podria fer un clar paral·lelisme amb un llibre d'autoajuda. Com ja he dit abans, aquesta pel·lícula tracta de problemes personals típics dels 90, un món canviant tancant una etapa i on les noves generacions no sabien quin paper ocupaven en la societat, no problemes econòmics. En Jack compra constantment mobles per sentir-se bé amb si mateix, per tenir un objectiu, però no és fins que coneix al Tyler que se sent completament feliç.

El club de la lucha es mou al voltant del missatge de dir NO al sistema, i si vas en contra d'aquest missatge et pega una vegada rere altre a la cara per pensar el contrari. De fet, sembla que si trenques el sistema, a través dels desperfectes pots veure un altre tipus de coneixement que només pots saber si estàs fora d'aquest sistema (exemple: els litres de sang que et pots empassar abans de morir). Realment costa dir que no al missatge que et donen dues persones qualsevol quan tota la pel·lícula gira entorn d'això.

El missatge del film és clar: deixa d'intentar sotmetre't, no et distreguis amb aspiracions absurdes, accepta que no ets ningú.

Una incoherència argumental molt forta que trobo en la pel·lícula és el mateix Tyler. Hi ha un moment en la pel·lícula que reforça el que ara explicaré on els dos protagonistes es pugen a un autobús i veuen un anunci on surt un home musculat i en Jack li diu si ell hauria de ser igual tal com marca la societat, i en Jack contesta mentre riu: ''La auto perfecció és simple masturbació''. No, no entenc a qui se li va ocórrer posar a en Bard Pitt dient aquesta frase, si ell mateix és l'ideal del qual es queixa! La imatge que hi ha al costat d'aquest text n'és un exemple d'aquesta incoherència. No té sentit que en Tyler, un home carismàtic, amb una suposada empresa i molt atractiu físicament, sigui el líder d'un club format per l'escala més baixa de la societat abans que els vagabunds. En Tyler només diu frases motivadores per tal de reclutar a persones amb la necessitat d'un líder com ell per tal que s'uneixin a la seva ''secta'', treu a la gent de les seves vides per tirar-les al seu infern pintat com a paradís. Aquesta última afirmació la podem veure reflectida clarament en el moment en el qual en Jack es passeja per la seva casa i veu ''el planeta Tyler'', com  ho ha transformat tot en una cadena de treball en la qual... Espera, una cadena de treball? No és això mateix del que fugien? Inclús es pot veure com una persona renya a un altre per saltar-se les normes quan precisament la primera norma és que no hi ha normes. I algú podria contraargumentar-me això que acabo de dir (a continuació explico part del final) dient-me que en Tyler només és una projecció d'en Jack. Sí, però ell mateix admet que és l'ideal de persona que a ell li agradaria ser. És a dir, no té sentit que es queixi de gent com en Tyler però després vulgui ser com ell. En Jack no lluita en contra d'en Tyler tal com diu ell, sinó per no ser ell, se sent frustrat amb la seva vida. També podria ser que no fos una incoherència argumental del tot, sinó que el director realment volia plasmar aquestes incoherències de pensament en les que es trobava (i es troba) la societat. Un exemple actual podria ser en Cristiano Ronaldo. No sóc seguidor de futbol, però sempre escolto a la gent queixant-se de què si és un egocèntric i un cregut... Però qui no voldria ser ell? Incoherències socials.


El que ens ve a dir la pel·lícula és que ens sentim frustrats amb la nostra imperfecció, però que és més fàcil cremar-ho tot que intentar millorar per canviar-ho. És més fàcil seguir a un líder que et digui exactament que has de fer en comptes d'obrar per tu mateix i prendre decisions.

La pel·lícula també és una crítica a la cultura de l'exaltació masculina. Els únics personatges principals són homes, amb l'excepció de la Marla, la qual només serveix com a tensió sexual, per fotre-li la vida al Jack (iniciant amb això el naixement d'en Tyler) i reforçar la impressió de l'espectador que en Tyler i en Jack són dues persones diferents. El club de la lucha és una pel·lícula per treure aquesta ''masculinitat'' precisament, però en treure-la i deixar que un grup d'homes fer-se ''els machotes''... Quin és el resultat? La destrucció de la societat.

En conclusió, potser no crec en el missatge d'en Tyler Durden, però hi ha moltes veritats en el reflexe d'una societat passiva i limitada a consumir sense pensar ni necessitat. Tot i ser del 99', és un missatge que encara segueix vigent avui en dia. Té moltes cosses a dir, i ho diu de forma directe i sense embuts, però sobretot té cor i esperit en el seu missatge.