dimecres, 23 de març del 2016

Videojoc com a producte cultural

Aquesta petita reflexió té els seus inicis en un debat que vaig mantenir fa un temps amb una amiga. En aquest debat jo defensava que els videojocs formaven part de la cultura actual, mentre que, per altra banda, ella ho negava i argumentava que eren una perduda de temps. Aquest debat me l'he trobat diverses vegades a la xarxa durant els últims anys, així que en aquesta entrada intentaré defensar el meu punt de vista.

En el debat que comentava, la meva amiga em feia una comparació amb els llibres o amb el cinema, ja que, segons el seu punt de vista, aquest t'explicaven una història que t'aportava uns valors i ensenyaments que els videojocs no podrien transmetre. Però... Que és un videojoc exactament? Un videojoc és un producte audiovisual el qual t'explica una història en la qual, a diferència dels llibres o del cinema, tu pots formar-hi part i prendre decisions en aquesta. Dit això, si els videojocs duen a terme exactament la mateixa funció que un llibre o una pel·lícula i, a més a més, pots formar part d'aquesta, per què hi ha tanta gent que està en contra d'aquests?

La resposta és ben senzilla: els mitjans de comunicació porten des dels seus inicis manipulant l'opinió pública negativament de cara als videojocs. El perquè el desconec, però és així. Per exemple, quan, tràgicament, algun menor ha agredit o assassinat a algú, i per casualitat aquest jugava a algun videojoc, què és el primer que s'ha dit? Que TOT, absolutament TOT és culpa de la influència dels videojocs. Aquesta campanya en contra dels videojocs és tan abusiva que fins i tot he arribat a llegir que alguns familiars de les víctimes es queixaven que se li donés molta més importància a què el nen jugava a videojocs que a la tragèdia en si. 

La campanya en contra dels videojocs no acaba aquí, ni de bon tros. Però no només la premsa ajuda a donar aquesta mala imatge, sinó que els mateixos que critiquen aquest art, són els que després es compren els típics videojocs més coneguts i que acostumen a ser els que realment no aporten res a la persona que els compra. Què comporta això? Que quan algú que desconeix el medi s'intenta introduir en aquest, els primers videojocs dels quals li parlen són jocs d'esports o jocs en línia sense cap tipus d'història, deixant amagats sota aquests una immensa quantitat de veritables obres d'art amb una gran història que com no són conegudes, per molta gent ni existeixen... És molt trist veure a algú argumentar que tots els videojocs són iguals i quan li preguntes que a quins ha jugat ell/ella et digui que a cap o a un joc sense cap tipus d'història ni personatges, però més trist és veure com aquestes afirmacions es generalitzen a tot el sector quan tu formes part d'ell i realment el coneixes.


Un altre intent per desacreditar als videojocs és que TOTS són violents i tracten de matar... L'afirmació en si ja és força ridícula si coneixes un mínim el sector, sobretot en els últims temps, ja que el creixent nombre de jocs independents que tracten una gran varietat de temes sense utilitzar la violència és gegant. Tot i així... Que tenen les persones que critiquen el medi en contra dels jocs violents? Normalment s'argumenta que no són per nens, i és cert, de fet hi ha una bonica indicació de l'edat recomanable per jugar-lo. Normalment les mateixes persones que diuen això són les mateixes que li compren un Grand Theft Auto al seu fill de set anys i es queixen dels temes que tracta. Encara més, no només hi ha l'edat, sinó que a més hi ha diversos indicadors dels temes que tractarà el videojoc en qüestió, però com aquestes persones no les entenen perquè no estan informades, la culpa és de tot el sector.




L'afirmació més recorrent que he escoltat en tots els anys que fa que jugo a videojocs (perquè sí, jugo a videojocs per si no s'ha notat suficient) és que els jocs violents porten a comportaments violents en la vida real. Davant d'aquesta afirmació jo sempre penso que si algú realment porta a terme aquest comportament, és que aquest algú ja tenia un problema al cap abans de jugar a videojocs, no fa falta buscar un culpable quan el culpable és ell mateix o el seu entorn. Jo inclús defensaré la violència en determinats videojocs com a font d'ensenyament i de crítica personal cap a la humanitat i la seva moralitat a través d'un petit exemple. 

Fa uns dies em vaig comprar un videojoc que es diu Dishonored per jugar durant els temps lliures de setmana santa. En aquest joc tu ets en Corvo, un personatge sense cap diàleg en tot el joc, ja que així el jugador s'identifica amb ell i es reforça la sensació de primera persona. En Corvo és el defensor de l'actual emperadriu de Dunwall, una ciutat imaginaria inspirada en l'Anglaterra victoriana i la Revolució Industrial. Aquesta emperadriu és assassinada davant d'ell i el mateix assassí segresta a la seva filla, l'únic testimoni de la innocència d'en Corvo, ja que després de tot això és detingut i condemnat a pena de mort per un grup de conspiradors en contra de l'imperi. En Corvo aconsegueix escapar en l'últim moment i a partir d'aquí el joc tracta d'acabar amb els conspiradors que quasi finalitzen els teus dies de vida i trobar a la filla de l'emperadriu per demostrar la teva innocència. El joc en si pot semblar molt violent per determinades persones, i si no el jugues, el pots arribar a trobar simple, però no és el cas. El joc utilitza la violència i la sensació de superioritat que et dóna el propi joc en fer-te posseir poders inimaginables i un gran control del personatge i les seves habilitats per a fer-te participar de sobte en un debat moral molt fort que realment et fan plantejar la teva condició moral com a persona humana. El videojoc et dóna la possibilitat de passar-te'l sense assassinar a ningú, però inicialment la majoria no optem per aquesta opció, ja que ens volem venjar dels conspiradors i volem provar les habilitats d'en Corvo. Al cap de mitja hora de matar, matar i matar, em vaig apropar en silenci a una porta vigilada per dos guàrdies. La meva intenció inicial era continuar matant, però de cop i volta un dels dos li comenta a l'altre que està molt content, ja que aquell mateix dia havia nascut la seva filla i estava desitjant anar-se'n d'aquell lloc per veure a la seva dona i celebrar-ho...




Va ser en aquell mateix moment en el qual em vaig decidir escriure aquesta entrada. Davant d'aquesta situació vaig optar per continuar sense que s'adonés i deixar-lo en pau. Però la cosa no es quedava aquí, ja que en acabar la partida em vaig quedar reflexionant sobre el que acabava d'experimentar. Havia estat matant a moltes persones només perquè estaven al meu camí i jo tenia grans habilitats que volia provar, i segurament totes elles tenien una vida similar a la de l'home de l'exemple... És una crítica molt dura a la moralitat de la majoria de persones que hem estat jugant d'aquesta manera a milers de jocs diferents, sense parar-nos a pensar que estàvem fent. Matar per matar? Sí, d'acord, és un conjunt de píxels, res més, però... No gaudim quan juguem a un joc violent? Ens agrada la violència gratuïta? Deixem de banda totes les nostres conductes morals a la mínima que posseïm una mica de poder?

Bé, doncs aquest ''petit exemple'' pot semblar que no vingui a res amb el tema de l'entrada en si, però totes aquestes preguntes del final que s'han derivat d'aquesta petita situació... No han estat profitoses? No m'han fet pensar en mi mateix? No m'han plantejat un tema tan extens com és la condició moral humana davant del poder a través d'una història de conspiracions, poders polítics i venjances en la qual nosaltres formem part i ens fiquem en la pell del protagonista a l'hora de prendre decisions que afectaran el transcurs de la història? 

Estic obert a debatre aquest tema amb qui sigui, però crec que he defensat força bé la meva postura amb un exemple força clar del perquè penso que els videojocs són cultura. Per acabar aquesta entrada, us deixo amb una frase força famosa de Satoru Iwata (que en pau descansi): ''En la meva targeta, sóc un president d'empresa. En la meva ment sóc un programador de jocs. Però en el meu cor sóc un jugador".


dimarts, 8 de març del 2016

Síntesi de l'estructura argumental de: El club de la lucha

En aquesta entrada analitzaré l'estructura argumental de la pel·lícula: El club de la lucha. Aquesta mítica pel·lícula de l'any 1999 dirigida per David Fincher (director d'altres grans pel·lícules com Se7en o La red social) tracta d'un jove (Edward Norton) que viu una vida monòtona i gris mentre lluita contra l'insomni. En un viatge amb avió coneix a un carismàtic venedor de sabó (Brad Pitt) que sosté una teoria molt particular: el perfeccionisme és un assumpte de gent dèbil; només l'autodestrucció fa que la vida valgui la pena. Els dos decideixen fundar un club secret de lluita on poden descarregar les frustracions i la ira, el qual tindrà un gran èxit. 

El club de la lucha és una d'aquelles moltes pel·lícules que inspiren a la gent, plena de frases que qualsevol de nosaltres penjaria a la seva pàgina de Facebook per quedar com una persona profunda. És una pel·lícula que s'ha de veure sí o sí, un clàssic. Tot i així no va ser tan ben rebuda en el seu temps (ja que se la va criticar de massa superficial) i només va recaptar poc més de la meitat del seu pressupost inicial. Tot i així, avui en dia és una pel·lícula que a quasi tothom li agrada... I com no fer-ho? És una pel·lícula molt ben filmada: té misteri, sap entretenir... El podríem classificar com un ''producte rodó''. Però té molt més que això: té rabia, té frustració i incomprensió que, igual que el seu públic, porta molt de temps guardant-se a dins i vol treure-ho a l'exterior.

Abans que hi hagués un cert progrés social, la gent ja patia una crisi, només que d'identitat. Eren uns altres temps per la gent que vivia en societats desenvolupades, ja lluny quedaven les grans guerres. Com que la gent ja no tenia problemes naturals, van començar a pensar en quins problemes filosòfics tenien. El protagonista de la pel·lícula és una d'aquelles persones. Directament no té nom, ja que podria ser qualsevol de nosaltres. De fet, l'únic nom que se li dóna és Jack, el qual sona com un nom molt genèric i neutre. Té un treball normal i monòton. Té temps lliure però no aspiracions, així que converteix el consumisme en el seu objectiu, però quan ja té la casa dels seus somnis perd el cap i necessita altres objectius, un objectiu que el mantingui en moviment... Però que? És massa gran per unir-se a moviments revolucionaris, s'ha criat en un entorn segur i estàndard i la seva vida està massa establerta i fixada per enviar-ho tot a norris. Aleshores... Quina és la forma d'afrontar aquesta crisi personal en la qual es troba en Jack? Cremar-ho tot.


El club de la lucha no és una pel·lícula delicada. Ja des del principi està creant espais opressius i desagradables. L'oficina és un lloc amarg, quasi tòxic, la casa està plena d'objectes amb noms estúpids que no compleixen cap funció real... Tot està enfocat a què quan en Tyler digui aquesta frase: ''El que posseeixes acabarà posseinte'', tu te la creguis. 

Fins que en Tyler no comença a proposar idees per tal de progressar, la major part del temps la passen en llocs força putrefactes i desagradables... Es podria fer un clar paral·lelisme amb un llibre d'autoajuda. Com ja he dit abans, aquesta pel·lícula tracta de problemes personals típics dels 90, un món canviant tancant una etapa i on les noves generacions no sabien quin paper ocupaven en la societat, no problemes econòmics. En Jack compra constantment mobles per sentir-se bé amb si mateix, per tenir un objectiu, però no és fins que coneix al Tyler que se sent completament feliç.

El club de la lucha es mou al voltant del missatge de dir NO al sistema, i si vas en contra d'aquest missatge et pega una vegada rere altre a la cara per pensar el contrari. De fet, sembla que si trenques el sistema, a través dels desperfectes pots veure un altre tipus de coneixement que només pots saber si estàs fora d'aquest sistema (exemple: els litres de sang que et pots empassar abans de morir). Realment costa dir que no al missatge que et donen dues persones qualsevol quan tota la pel·lícula gira entorn d'això.

El missatge del film és clar: deixa d'intentar sotmetre't, no et distreguis amb aspiracions absurdes, accepta que no ets ningú.

Una incoherència argumental molt forta que trobo en la pel·lícula és el mateix Tyler. Hi ha un moment en la pel·lícula que reforça el que ara explicaré on els dos protagonistes es pugen a un autobús i veuen un anunci on surt un home musculat i en Jack li diu si ell hauria de ser igual tal com marca la societat, i en Jack contesta mentre riu: ''La auto perfecció és simple masturbació''. No, no entenc a qui se li va ocórrer posar a en Bard Pitt dient aquesta frase, si ell mateix és l'ideal del qual es queixa! La imatge que hi ha al costat d'aquest text n'és un exemple d'aquesta incoherència. No té sentit que en Tyler, un home carismàtic, amb una suposada empresa i molt atractiu físicament, sigui el líder d'un club format per l'escala més baixa de la societat abans que els vagabunds. En Tyler només diu frases motivadores per tal de reclutar a persones amb la necessitat d'un líder com ell per tal que s'uneixin a la seva ''secta'', treu a la gent de les seves vides per tirar-les al seu infern pintat com a paradís. Aquesta última afirmació la podem veure reflectida clarament en el moment en el qual en Jack es passeja per la seva casa i veu ''el planeta Tyler'', com  ho ha transformat tot en una cadena de treball en la qual... Espera, una cadena de treball? No és això mateix del que fugien? Inclús es pot veure com una persona renya a un altre per saltar-se les normes quan precisament la primera norma és que no hi ha normes. I algú podria contraargumentar-me això que acabo de dir (a continuació explico part del final) dient-me que en Tyler només és una projecció d'en Jack. Sí, però ell mateix admet que és l'ideal de persona que a ell li agradaria ser. És a dir, no té sentit que es queixi de gent com en Tyler però després vulgui ser com ell. En Jack no lluita en contra d'en Tyler tal com diu ell, sinó per no ser ell, se sent frustrat amb la seva vida. També podria ser que no fos una incoherència argumental del tot, sinó que el director realment volia plasmar aquestes incoherències de pensament en les que es trobava (i es troba) la societat. Un exemple actual podria ser en Cristiano Ronaldo. No sóc seguidor de futbol, però sempre escolto a la gent queixant-se de què si és un egocèntric i un cregut... Però qui no voldria ser ell? Incoherències socials.


El que ens ve a dir la pel·lícula és que ens sentim frustrats amb la nostra imperfecció, però que és més fàcil cremar-ho tot que intentar millorar per canviar-ho. És més fàcil seguir a un líder que et digui exactament que has de fer en comptes d'obrar per tu mateix i prendre decisions.

La pel·lícula també és una crítica a la cultura de l'exaltació masculina. Els únics personatges principals són homes, amb l'excepció de la Marla, la qual només serveix com a tensió sexual, per fotre-li la vida al Jack (iniciant amb això el naixement d'en Tyler) i reforçar la impressió de l'espectador que en Tyler i en Jack són dues persones diferents. El club de la lucha és una pel·lícula per treure aquesta ''masculinitat'' precisament, però en treure-la i deixar que un grup d'homes fer-se ''els machotes''... Quin és el resultat? La destrucció de la societat.

En conclusió, potser no crec en el missatge d'en Tyler Durden, però hi ha moltes veritats en el reflexe d'una societat passiva i limitada a consumir sense pensar ni necessitat. Tot i ser del 99', és un missatge que encara segueix vigent avui en dia. Té moltes cosses a dir, i ho diu de forma directe i sense embuts, però sobretot té cor i esperit en el seu missatge.


dimarts, 1 de març del 2016

Oscars 2016

El passat 28 de febrer es va celebrar la gala número 88 dels Oscars. Tot i que la majoria de persones només s'han informat del premi a la millor pel·lícula i al millor actor, en aquest article repassarem gran part dels guardons que es van entregar en l'entrega de premis cinematogràfics més representativa.

Els premis van ser els següents:

Premi a la millor pel·lícula: Spotlight. 




Premi al millor director: Alejandro González Iñárritu (The Revenant).



Premi a la millor actriu: Brie Larson (La habitación).


Premi al millor actor: Leonardo DiCaprio (The Revenant).



Premi a la millor actriu de repartiment: Alicia Vikander (La chica danesa).


Premi al millor actor de repartiment: Mark Rylance (El puente de los espías).



Premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa: El hijo de Saúl.


Aquests van ser els principals premis que es van entregar als Oscars, però... Quines conclusions personals trec d'aquesta famosa gal·la? 

La primera, la qual està en boca de tots, és el premi al millor actor, el qual va ser entregat a Leonardo DiCaprio. Igual que la majoria (que se'm perdoni la falta d'originalitat), opino que se'l mereixia, però no per aquesta pel·lícula, ja que no l'he vist i no puc aportar la meva opinió, sinó un premi més aviat simbòlic per la seva carrera. Personalment vaig trobar un insult que no se l'emportés amb El lobo de Wall Street, ja que el paper que representa en aquesta pel·lícula és extraordinari, amb uns discursos que et deixen sense paraula. Se'm podria rebatre argumentant que va tenir una competència molt forta el 2014 amb el gran Christian Bale  a American Hustle, i segurament seria un bon argument, però hi ha hagut moltes pel·lícules com, per exemple, Shutter Island, on se'l mereixia sense cap tipus de dubte.


                                         Christian Bale (American Hustle)


Un altre aspecte que em va sorprendre va ser que la nova pel·lícula de Mad Max Fury Road s'emportés un total de sis premis, encara que la majoria siguin secundaris, sí que és cert que la majoria de pel·lícules d'aquest estil (les quals no acostumen a agradar a tothom) no acostumen a emportar-se molts premis. Sobre la pel·lícula he escoltat molt bones crítiques. Dic escoltat perquè aquesta tampoc l'he vist (sí, és una mica trist no tenir temps per escapar-se al cine), però m'alegra sentir que està al nivell de la segona de la trilogia dels vuitanta, ja que és la que més em va agradar i m'agradaria treure'm el mal sabor de boca que em va deixar la tercera.

diumenge, 28 de febrer del 2016

Característiques LG G Pro Lite


CARACTERÍSTIQUES FOTOGRÀFIQUES DEL MEU SMARTPHONE

· Marca Sartphone: LG.

· Té càmera posterior (principal) i frontal (secundària)?
Posterior i frontal.

· Tenen les mateixes característiques?
No, la càmera principal té més resolució que la frontal.

· Resolució sensor en Megapixels? 8M la càmera principal, 1.3M la frontal.

· Tipus de Sensor? -


· Obertura de diafragma en nombre f?
-

· Distància focal (tipus d’objectiu)? -


· Tipus de lents? -

· Té estabilitzador òptic? No.

· Zoom?
Sí, zoom digital.

· Flash? Flash LED.

· Iso? Sí.

· Balanç de blancs? Sí.

· Macro?
Sí.

· Panoràmica?
Sí.

· Interfície i opcions automàtiques i manuals?




Interfície principal


Diferents opcions fotogràfiques


Modes integrats en la càmera

· Té opció HDR?
No.

· Formats dels arxius d’imatges?

· Altres. Grava vídeo a 720p HD i a 30fps.

dilluns, 25 de gener del 2016

Lady Gaga i American Horror Story

El passat 10 de gener es van celebrar els Globus d'Or. Un premi que em va sobtar va ser el premi a millor actriu en una minisèrie o pel·lícula de televisió, el qual va ser entregat a l'artista Lady Gaga pel seu paper a la cinquena temporada d'American Horror Story. Jo he vist totes les temporades d'aquesta sèrie i aprofitaré aquest premi per aportar la meva opinió. 

La sèrie es va començar a retransmetre el 5 d'octubre del 2011 i aquest 2014 es va estrenar la seva última temporada: Hotel. Aquesta temporada era especial perquè, a diferència de les altres, la sèrie renovava per complet el seu repertori. Lady Gaga va ser l'actriu que més es va posar en dubte, ja que fins aleshores no havia fet cap paper important en cap projecte audiovisual en la televisió, però, com demostra el premi, ha sigut la gran sorpresa. 

Jo era el primer que dubtava sobre com se'n sortiria, però veure com es fica en la pell de La Condesa autoritària, elegant, delicada però ferotge alhora... És genial. A diferència de Jessica Lange (l'actriu més aclamada pel públic fins aquesta temporada, on no ha fet acte de presència), el seu paper no ha eclipsat a la resta del repertori, fet que és d'agrair, ja que en la quarta temporada era escandalós el protagonisme que se li donava. 

Deixant de banda les interpretacions... Que m'ha semblat aquesta cinquena temporada? 

American Horror Story: Hotel no ha revolucionat el món de les sèries de televisió. No és una obra mestra, però sense ser cap perfecció, és molt entretinguda. La sèrie, igual que les anteriors temporades, no busca ser la millor de totes, sinó que el principal objectiu és que cada dijous en arribar a casa miris el capítol d'aquella setmana emocionat i amb ganes de saber que passa amb determinats personatges. Com ho aconsegueix? Ryan Murphy, director de la sèrie, crea mil trames i intrigues en cada capítol que fa que vulguis saber la seva resolució. Aquesta moneda té doble cara, ja que en cada temporada crea moltes trames i subtemes surrealistes que al final no sap encaixar i ''tira pel dret'' en l'últim capítol. Això, provoca que quan acabes de veure una temporada sentis que el final ha estat massa precipitat, amb moltes preguntes en l'aire i buits argumentals (com el fill del propietari de l'hotel, del qual no se'n sap res a partir del capítol 4), però si ets capaç d'obviar determinats buits argumentals, la veritat és que es gaudeix molt.

Un aspecte que no suporto de la sèrie en general, són les personalitats dels personatges. M'explico: sí que pots crear personatges que siguin simpàtics, uns bons, altres dolents, però el que no es pot fer és que un personatge d'un capítol a l'altre canvi totalment de personalitat. Un exemple podria ser que un personatge assassini al fill d'un altre i aquest vulgui venjança i de cop i volta en el següent capítol es portin com si fossin millors amics. Sembla exagerat, però fets com aquest exemple passen constantment.

No tot és dolent, ni de bon tros! Aquesta cinquena temporada ha comptat amb una banda sonora de 10 que acompanyava perfectament el ritme de l'acció. També es nota la influència de Stanley Kubrick i la seva The Shining. Aquesta influència afecta de forma molt positiva en aquesta cinquena temporada en dos aspectes: el primer és la sensació d'aïllament, ja que tot i estar al centre de la ciutat, l'hotel sembla que estigui aïllat completament; el segon són plans que ens recorden inevitablement a la gran obra mestra de Kubrick, com és el cas de caminar per passadissos interminables com si fossin laberints o la presència d'un nen molt semblat al que apareixia en El Resplandor.


Per acabar, m'agradaria comentar com es tracten aspectes com el sexe o les drogues. En la majoria de sèries aquests dos temes s'utilitzen molt gratuïtament, sense cap motiu o conseqüència posterior, només per atreure a un públic més ampli. En American Horror Story això no passa, aquí tota acció comporta la seva conseqüència. Tots els vicis (en excés) s'utilitzen com a via de sortida dels problemes que tenen els personatges, però normalment l'única cosa que fan és enfonsar-los més i més en la foscor sense que en siguin conscients. Les escenes eròtiques o violentes són molt explicites, és a dir, no la recomano a una persona molt sensible a aquest tipus d'escenes.


En conclusió, si busques una sèrie que tingui un argument el qual et tingui expectant setmana rere setmana, amb unes molt bones actuacions i ets capaç d'obviar algun que altre petit problema argumental, aquesta sèrie és per tu.



divendres, 11 de desembre del 2015

World Press Photo 2015


''Photography is the only language that can be understood anywhere in the world.''


                                                                                                    - Bruno Barbey


El passat dijous dia 10 de desembre vaig visitar la World Press Photo que es pot visitar fins al diumenge 13. La World Press és una organització independent fundada l'any 1995 a Amsterdam. És coneguda per organitzar el més gran i més prestigiós concurs anual de fotografia de premsa. Va ser una exposició que em va sorprendre molt positivament, tant per la qualitat de les fotografies com per les sensacions que aquestes em van provocar.

La fotografia guanyadora d'aquest any es titula Jon and Alex, pressa per Mads Nissen, en la qual els podem observar a una parella homosexual compartint un moment íntim. Aquesta fotografia és una crítica a la persecució i repressió que reben els homosexuals a Rússia.


La imatge que més em va impactar emocionalment va ser Cold Blood Colombia, la qual es va emportar el tercer premi en la categoria de natura.

En aquesta fotografia podem observar a diferents caimans sacrificats recentment. Aquests caimans han viscut tota la seva vida en una petita habitació, la qual és anomenada pels treballadors com la sala del sacrifici. Potser no és la fotografia amb la millor composició de tota l'exposició, però la capacitat de ferir els sentiments de l'espectador a través del realisme que plasma Paolo Marchetti en aquesta imatge és, senzillament, aclaparador. El missatge que ens vol transmetre l'autor ens arriba directament gràcies a la gran quantitat de caimans morts que hi ha, i al desordre dels seus cossos, com si les seves vides no importessin i només fossin un simple objecte que es vendrà.

La veritat és que aquesta última afirmació no és gens exagerada, ja que la pell d'aquests caimans s'acabarà venent com a pell d'abric. En la meva opinió trobo molt trist que s'arribin a aquests extrems només per fer negoci. Actualment els caimans estan en perill d'extinció a Colòmbia.


També vull destacar el color vermell de la sang que contrasta amb el blanc de la imatge, ja que no és un simple vermell d'una pintura o d'una imatge retocada, no, és sang de veritat.

Aquest realisme que comentava anteriorment va ser una de les característiques que més em va cridar l'atenció i que podem veure en altres fotografies que reflecteixen perfectament l'horror de la guerra, com és el cas de la fotografia Istanbul Protest, per Bulent Kilic.


En aquesta fotografia podem observar una noia ferida durant unes manifestacions que es van dur a terme a la plaça de Taksim a Istanbul, Turquia. El que crida més l'atenció d'aquesta imatge és la dona retratada en la imatge, la mirada i l'estat físic de la qual ens transmet perfectament l'ambient d'opressió i de nul·la llibertat d'expressió que es viu a certs llocs del món. Aquest ambient queda reforçat a causa de la presència d'un parell de policies al darrere de la noia i d'un cromatisme blavós, color que associem a la policia o a la tristesa. La seva mirada perduda en l'horitzó em transmet un missatge de rendició, de fi, de què no hi ha res a fer i de derrota de la població en vers l'opressió cos policial turc.

Aquesta ha sigut la meva opinió personal sobre alguns dels aspectes que més m'han cridat l'atenció de la World Press Photo. Tot i així, recomano fer una visita d'aquesta exposició, la qual s'hauria de visitar quasi obligatòriament, tant per la qualitat de les fotografies com pels valors morals que transmeten. Per més informació clica aquí.