Ciudadano Kane
La pel·lícula ens narra la història de Charles Foster Kane (Orson Welles), propietari de diferents importants mitjans de comunicació. L'última paraula que pronuncia abans d'expirar és Rosebud, el significat de la qual és un enigma i desperta la curiositat d'un grup de periodistes que emprenen una investigació per desentranyar el misteri.
El fragment seleccionat s'inicia amb un encadenament d'obertura amb un pla de detall d'una notícia del diari en el qual podem observar la crítica sobre la qual es basa la discussió que narra l'escena entre el protagonista i la seva esposa. En aquesta discussió, s'aniran intercanviant plans picats de la dona amb una llum plana i els plans contrapicats de l'home assegut mentre llegeix el diari amb una llum dura, combinació de plans i il·luminació que ens fan pensar que el marit és força autoritari. Just al principi de la discussió passaríem a un pla sencer de l'home quan s'aixeca per obrir la porta al carter que, al entrar, canviaria de pla a un pla de conjunt on veuríem a les tres persones. Es produeix una panoràmica horitzontal de seguiment per seguir el recorregut del protagonista de la porta fins al punt on obrirà la carta. En aquest moment, el director va afegir un picat per tal de veure el contingut de la carta i, a continuació, uns canvis de plans molt ràpids per incrementar la intensitat de la discussió. Al final, un petit tràveling vertical remarca com la dona s'intenta aixecar per imposar-se, però aquest intent queda ràpidament sufocat per l'aproximació del protagonista cap a la seva esposa remarcat per un fort picat la seva ombra i que tapa completament a la dona. El fragment finalitza amb un encadenament que donarà pas a una altra escena. Per acabar, cal remarcar l'absència de banda sonora, fet que incrementa el realisme i la naturalesa de la discussió, sense cap banda sonora inexistent en una discussió en el món real.
En conclusió, Orson Welles dirigeix i protagonitza magistralment aquesta seqüència, en la qual s'ens permet sentir aquesta discussió matrimonial entre el protagonista i la seva espossa com si fos real, gràcies a unes grans interpretacions hi ha un gran muntatge de l'escena.
El fragment seleccionat s'inicia amb un encadenament d'obertura amb un pla de detall d'una notícia del diari en el qual podem observar la crítica sobre la qual es basa la discussió que narra l'escena entre el protagonista i la seva esposa. En aquesta discussió, s'aniran intercanviant plans picats de la dona amb una llum plana i els plans contrapicats de l'home assegut mentre llegeix el diari amb una llum dura, combinació de plans i il·luminació que ens fan pensar que el marit és força autoritari. Just al principi de la discussió passaríem a un pla sencer de l'home quan s'aixeca per obrir la porta al carter que, al entrar, canviaria de pla a un pla de conjunt on veuríem a les tres persones. Es produeix una panoràmica horitzontal de seguiment per seguir el recorregut del protagonista de la porta fins al punt on obrirà la carta. En aquest moment, el director va afegir un picat per tal de veure el contingut de la carta i, a continuació, uns canvis de plans molt ràpids per incrementar la intensitat de la discussió. Al final, un petit tràveling vertical remarca com la dona s'intenta aixecar per imposar-se, però aquest intent queda ràpidament sufocat per l'aproximació del protagonista cap a la seva esposa remarcat per un fort picat la seva ombra i que tapa completament a la dona. El fragment finalitza amb un encadenament que donarà pas a una altra escena. Per acabar, cal remarcar l'absència de banda sonora, fet que incrementa el realisme i la naturalesa de la discussió, sense cap banda sonora inexistent en una discussió en el món real.
El nombre de la rosa
Aquest fragment de la pel·lícula dirigida per Jean-Jacques Annaud ens narra la història d'un monjo franciscà i el seu inseparable deixeble, Adso de Melk, els quals visiten una abadia benedictina, situada al nord d'Itàlia, per aclarir la mort del jove miniaturista Adelmo d'Otranto. Durant la seva estada, desapareixen misteriosament altres monjos que després apareixen morts.
La seqüència s'inicia amb un pla de conjunt on veiem els diferents protagonistes de l'escena. A continuació podem observar un pla subjectiu, poc habitual en el món del cinema i que remarca com s'apropen els dos homes cap a la dona. A continuació s'anirien intercanviant primers plans entre la dona i un dels homes mentre que l'altre s'allunyaria en un pla sencer i un de mig sortint per la boira que marca el final de l'escena. Uns primers i primeríssims primers plans de l'home i la dona que s'han quedat enrere marcant l'emotivitat del comiat. L'home s'envà a través de la boira que marca el final del qual es pot veure del camí i que, en apropar-se, fa que només es vegi la seva silueta, donant-li un aire misteriós i de comiat a l'escena. Els dos personatges es difuminen amb la boira, la qual serveix de transició al següent pla general dels dos homes seguint el camí, que s'acabarà convertint en un gran pla general que servirà per descriure millor el paisatge en el qual es troben els protagonistes. Enmig d'aquesta transició, la veu del protagonista ens narra de fons els seus pensaments. El fragment està acompanyat per una fantàstica banda sonora que remarca l'emotivitat del comiat i final de la pel·lícula.
En conclusió, Jean-Jacques Annaud aconsegueix crear un ambient de comiat i de tristesa que serveix per tancar magistralment la pel·lícula.
Matrix
Matrix és una trilogia de pel·lícules de ciència-ficció escrites i dirigides pels germans Wachowski. Aquest fragment pertany a la primera pel·lícula, la qual ens narra com Thomas Anderson, un brillant programador d'una respectable companyia de programari. Fora de la feina és Neo, un hacker que un dia rep una misteriosa visita que li canviarà la vida.
El fragment s'inicia amb l'arribada d'un cotxe a l'entrada d'un edifici. En els primers segons de la seqüència trobem dos plans zenitals, el primer remarcat per la caiguda de la pluja i el segon pel tràveling vertical ascendent i circular que acompanya la pujada dels protagonistes per les escales de l'edifici. A continuació un tràveling lateral faria passar als protagonistes d'un pla mig de tres quarts a un pla lateral, mentre mantenen un petit diàleg per calmar al Neo, que marca l'entrada d'aquests a l'habitació on els espera en Morfeu, l'aparició del qual queda marcada pels llampecs, la llum dels quals entra per la finestra, i l'increment del volum de la música que deixa de sonar de cop en mostrar-se el seu rostre. Els protagonistes es reuneixen al centre de la sala en un pla de conjunt i s'asseuen en dues butaques situades al centre de la sala en la qual mantindran una conversació seguida per un intercanvi de primers plans entre en Neo i en Morfeu. La composició del pla de conjunt que es va intercalant mentre parlen és fantàstica, ja que queden dividides les dues parts de la conversació per la taula amb el got d'aigua del mig i una butaca a cada banda. Al final del fragment, quan en Morfeu li ofereix una de les dues pastilles al Neo, s'enfoca a aquestes amb un pla de detall i comença a sonar un piano de fons que, juntament amb els llampecs que s'escolten de fons, li donen molta més intriga a la decisió. Podem veure com agafa la pastilla vermella a través del reflexe d'un pla de detall de les ulleres d'en Morfeu i com la decisió pren molta més importància amb l'increment del volum de la música i com aquesta para de cop quan ja s'ha decidit del tot.
En conclusió, ens trobem davant d'un dels fragments més coneguts i més importants de tota la pel·lícula, ja que en Neo prendrà una decisió vital pel desenvolupament de tota la història posterior. La importància d'aquest moment és retratada perfectament pels germans Wachowski gràcies a una banda sonora i uns plans que aconsegueixen ficar-nos de ple en la situació.
Señor Anderson, volvemos a vernos...
