World Press Photo 2015

''Photography is the only language that can be understood anywhere in the world.''

                                                                                                    - Bruno Barbey

El passat dijous dia 10 de desembre vaig visitar la World Press Photo que es pot visitar fins al diumenge 13. La World Press és una organització independent fundada l'any 1995 a Amsterdam. És coneguda per organitzar el més gran i més prestigiós concurs anual de fotografia de premsa. Va ser una exposició que em va sorprendre molt positivament, tant per la qualitat de les fotografies com per les sensacions que aquestes em van provocar.

La fotografia guanyadora d'aquest any es titula Jon and Alex, pressa per Mads Nissen, en la qual els podem observar a una parella homosexual compartint un moment íntim. Aquesta fotografia és una crítica a la persecució i repressió que reben els homosexuals a Rússia.

La imatge que més em va impactar emocionalment va ser Cold Blood Colombia, la qual es va emportar el tercer premi en la categoria de natura.

En aquesta fotografia podem observar a diferents caimans sacrificats recentment. Aquests caimans han viscut tota la seva vida en una petita habitació, la qual és anomenada pels treballadors com la sala del sacrifici. Potser no és la fotografia amb la millor composició de tota l'exposició, però la capacitat de ferir els sentiments de l'espectador a través del realisme que plasma Paolo Marchetti en aquesta imatge és, senzillament, aclaparador. El missatge que ens vol transmetre l'autor ens arriba directament gràcies a la gran quantitat de caimans morts que hi ha, i al desordre dels seus cossos, com si les seves vides no importessin i només fossin un simple objecte que es vendrà.

La veritat és que aquesta última afirmació no és gens exagerada, ja que la pell d'aquests caimans s'acabarà venent com a pell d'abric. En la meva opinió trobo molt trist que s'arribin a aquests extrems només per fer negoci. Actualment els caimans estan en perill d'extinció a Colòmbia.

També vull destacar el color vermell de la sang que contrasta amb el blanc de la imatge, ja que no és un simple vermell d'una pintura o d'una imatge retocada, no, és sang de veritat.

Aquest realisme que comentava anteriorment va ser una de les característiques que més em va cridar l'atenció i que podem veure en altres fotografies que reflecteixen perfectament l'horror de la guerra, com és el cas de la fotografia Istanbul Protest, per Bulent Kilic.

En aquesta fotografia podem observar una noia ferida durant unes manifestacions que es van dur a terme a la plaça de Taksim a Istanbul, Turquia. El que crida més l'atenció d'aquesta imatge és la dona retratada en la imatge, la mirada i l'estat físic de la qual ens transmet perfectament l'ambient d'opressió i de nul·la llibertat d'expressió que es viu a certs llocs del món. Aquest ambient queda reforçat a causa de la presència d'un parell de policies al darrere de la noia i d'un cromatisme blavós, color que associem a la policia o a la tristesa. La seva mirada perduda en l'horitzó em transmet un missatge de rendició, de fi, de què no hi ha res a fer i de derrota de la població en vers l'opressió cos policial turc.

Aquesta ha sigut la meva opinió personal sobre alguns dels aspectes que més m'han cridat l'atenció de la World Press Photo. Tot i així, recomano fer una visita d'aquesta exposició, la qual s'hauria de visitar quasi obligatòriament, tant per la qualitat de les fotografies com pels valors morals que transmeten. Per més informació clica aquí.

Anàlisi d'un curtmetratge: La culpa

La culpa és un curtmetratge dirigit per David Victori i publicat l'any 2010. Aquest curtmetratge tracta de la venjança, una idea que li dóna voltes al Léo com un bucle sense fi des que van assassinar a la seva dona.

El curtmetratge s'iniciaria amb un pla zenital, que serveix al director per introduir els títols, on podem veure al protagonista (Carlus Fábrega) pujant les escales d'un edifici. En aquest pla podem notar la presència d'unes línies dominants corbes molt marcades per la mateixa escala. Quan el protagonista, del qual no sabem ni el nom a causa del poc diàleg que hi ha en aquest curt, arriba al cinquè pis, el director remarca en quin pis està a través d'un pla de detall del nom d'aquest, important detall de cara al final del curt.

En arribar a la porta, es produeix un flashback on podem observar el perquè el protagonista està en aquell edifici i quines intencions té. Tant a l'escena del present com la del passat és de nit, fet que permet mantenir una il·luminació dura durant tot el curt. En l'escena se'ns narra com assassinen a la seva dóna, quan el protagonista agafa el telèfon, aquest queda fora de camp, ja que tot i que no el veiem, escoltem la conversació que manté amb l'altra persona. Quan el protagonista veu a la seva dona morta, es produeix un interessant travelling frontal cap enrere, moviment de càmera que ens descobreix el cos sense vida de la dona i acompanya al protagonista que corre cap a ella.

Al tornat al present, sona una música de tensió que acompanya perfectament al perill que corre el protagonista en entrar en la casa de l'assassí (Cesc Gómez). Avancem amb el protagonista pel passadís gràcies a un travelling de frontal de seguiment que acompanya al protagonista.

En arribar a l'habitació on es troba l'assassí, la impressió i sorpresa del protagonista en veure'l queda remarcada per un primeríssim primer pla dels ulls. L'assassinat es produeix a través d'un pla de conjunt que retrata perfectament com l'assassí mort. En morir, la música canvia cap a un estil que reforça la idea de turment del protagonista en veure que el fill de l'home que acaba de matar ha vist com el seu pare moria. Aquesta idea de turment arriba a la seva màxima expressió quan el protagonista intenta sortir de l'edifici però es queda sempre al mateix pis, el cinquè, el qual simbolitza que no pot escapar del sentiment de culpa que l'acompanya. És interessant com el director utilitza un pla aberrant del protagonista baixant les escales combinat amb un pla subjectiu del protagonista en veure que segueix al mateix pis i com aquesta combinació repetida moltes vegades ens fa participar en la boixaria del protagonista.

De cop i volta hi ha un tall en sec i l'acció torna a començar en el moment en el qual el protagonista es troba davant de la porta i es disposa a entrar. Es repeteix el mateix esquema de filmació, tot i que ara el protagonista no dispara, sinó que l'assassí li treu la pistola i li diu que s'envaigi. La tensió que es viu en aquest moment queda perfectament reflectida gràcies a uns primers plans intercalats ràpidament combinats amb una intensa respiració dels dos personatges.

Al sortir per la porta, el protagonista baixa les escales, però notem un cert canvi respecte a l'anterior vegada, ja que en aquesta no hi trobem plans aberrants, la càmera es mou més suaument i el protagonista pot baixar els pisos de l'edifici. Per contra, l'assassí que el persegueix, segueix el mateix esquema de plans aberrants i moviments ràpids de càmera que el protagonista seguia la primera vegada que baixava. El curt finalitza amb el mateix pla zenital de les escales amb el qual començava, però aquesta vegada ens ensenya com el protagonista pot sortir mentre que l'assassí no. L'efecte pel qual l'antagonista no torna a baixar les mateixes escales una i una altra vegada s'anomena Penrose. Aquest efecte ens mostraria, metafòricament, com ni el protagonista ni després l'assassí, no poden sortir de la culpa quan maten a algú, i com aquest succés els i torna una i una altra vegada al cap turmentant-los.

En aquest curt podem trobar diverses similituds amb altres pel·lícules com amb el fragment que vam analitzar de Matrix amb el començament utilitzant un pla zenital gairebé calcat, i amb Origen, tant per l'efecte Penrose com amb el tractament de la boixaria dels protagonistes.

La duració del curt és correcte, ja que explica el que vol explicar amb el temps just, fent que la visualització d'aquest no es faixi massa espessa.

Trobo un encert que el director hagi deixat aquest final obert i que no hagi donat cap explicació, ja que així no ens ho dóna tot fet i ens fa pensar, deixant així espai perquè els espectadors fem les nostres pròpies hipòtesis en finalitzar la visualització.

El treball dels actors és correcte, destacant per sobre el gran treball del protagonista, el qual reflexa perfectament el turment que l'envolta a causa de la mort de la seva parella.