World Press Photo 2015

''Photography is the only language that can be understood anywhere in the world.''

                                                                                                    - Bruno Barbey

El passat dijous dia 10 de desembre vaig visitar la World Press Photo que es pot visitar fins al diumenge 13. La World Press és una organització independent fundada l'any 1995 a Amsterdam. És coneguda per organitzar el més gran i més prestigiós concurs anual de fotografia de premsa. Va ser una exposició que em va sorprendre molt positivament, tant per la qualitat de les fotografies com per les sensacions que aquestes em van provocar.

La fotografia guanyadora d'aquest any es titula Jon and Alex, pressa per Mads Nissen, en la qual els podem observar a una parella homosexual compartint un moment íntim. Aquesta fotografia és una crítica a la persecució i repressió que reben els homosexuals a Rússia.

La imatge que més em va impactar emocionalment va ser Cold Blood Colombia, la qual es va emportar el tercer premi en la categoria de natura.

En aquesta fotografia podem observar a diferents caimans sacrificats recentment. Aquests caimans han viscut tota la seva vida en una petita habitació, la qual és anomenada pels treballadors com la sala del sacrifici. Potser no és la fotografia amb la millor composició de tota l'exposició, però la capacitat de ferir els sentiments de l'espectador a través del realisme que plasma Paolo Marchetti en aquesta imatge és, senzillament, aclaparador. El missatge que ens vol transmetre l'autor ens arriba directament gràcies a la gran quantitat de caimans morts que hi ha, i al desordre dels seus cossos, com si les seves vides no importessin i només fossin un simple objecte que es vendrà.

La veritat és que aquesta última afirmació no és gens exagerada, ja que la pell d'aquests caimans s'acabarà venent com a pell d'abric. En la meva opinió trobo molt trist que s'arribin a aquests extrems només per fer negoci. Actualment els caimans estan en perill d'extinció a Colòmbia.

També vull destacar el color vermell de la sang que contrasta amb el blanc de la imatge, ja que no és un simple vermell d'una pintura o d'una imatge retocada, no, és sang de veritat.

Aquest realisme que comentava anteriorment va ser una de les característiques que més em va cridar l'atenció i que podem veure en altres fotografies que reflecteixen perfectament l'horror de la guerra, com és el cas de la fotografia Istanbul Protest, per Bulent Kilic.

En aquesta fotografia podem observar una noia ferida durant unes manifestacions que es van dur a terme a la plaça de Taksim a Istanbul, Turquia. El que crida més l'atenció d'aquesta imatge és la dona retratada en la imatge, la mirada i l'estat físic de la qual ens transmet perfectament l'ambient d'opressió i de nul·la llibertat d'expressió que es viu a certs llocs del món. Aquest ambient queda reforçat a causa de la presència d'un parell de policies al darrere de la noia i d'un cromatisme blavós, color que associem a la policia o a la tristesa. La seva mirada perduda en l'horitzó em transmet un missatge de rendició, de fi, de què no hi ha res a fer i de derrota de la població en vers l'opressió cos policial turc.

Aquesta ha sigut la meva opinió personal sobre alguns dels aspectes que més m'han cridat l'atenció de la World Press Photo. Tot i així, recomano fer una visita d'aquesta exposició, la qual s'hauria de visitar quasi obligatòriament, tant per la qualitat de les fotografies com pels valors morals que transmeten. Per més informació clica aquí.

Anàlisi d'un curtmetratge: La culpa

La culpa és un curtmetratge dirigit per David Victori i publicat l'any 2010. Aquest curtmetratge tracta de la venjança, una idea que li dóna voltes al Léo com un bucle sense fi des que van assassinar a la seva dona.

El curtmetratge s'iniciaria amb un pla zenital, que serveix al director per introduir els títols, on podem veure al protagonista (Carlus Fábrega) pujant les escales d'un edifici. En aquest pla podem notar la presència d'unes línies dominants corbes molt marcades per la mateixa escala. Quan el protagonista, del qual no sabem ni el nom a causa del poc diàleg que hi ha en aquest curt, arriba al cinquè pis, el director remarca en quin pis està a través d'un pla de detall del nom d'aquest, important detall de cara al final del curt.

En arribar a la porta, es produeix un flashback on podem observar el perquè el protagonista està en aquell edifici i quines intencions té. Tant a l'escena del present com la del passat és de nit, fet que permet mantenir una il·luminació dura durant tot el curt. En l'escena se'ns narra com assassinen a la seva dóna, quan el protagonista agafa el telèfon, aquest queda fora de camp, ja que tot i que no el veiem, escoltem la conversació que manté amb l'altra persona. Quan el protagonista veu a la seva dona morta, es produeix un interessant travelling frontal cap enrere, moviment de càmera que ens descobreix el cos sense vida de la dona i acompanya al protagonista que corre cap a ella.

Al tornat al present, sona una música de tensió que acompanya perfectament al perill que corre el protagonista en entrar en la casa de l'assassí (Cesc Gómez). Avancem amb el protagonista pel passadís gràcies a un travelling de frontal de seguiment que acompanya al protagonista.

En arribar a l'habitació on es troba l'assassí, la impressió i sorpresa del protagonista en veure'l queda remarcada per un primeríssim primer pla dels ulls. L'assassinat es produeix a través d'un pla de conjunt que retrata perfectament com l'assassí mort. En morir, la música canvia cap a un estil que reforça la idea de turment del protagonista en veure que el fill de l'home que acaba de matar ha vist com el seu pare moria. Aquesta idea de turment arriba a la seva màxima expressió quan el protagonista intenta sortir de l'edifici però es queda sempre al mateix pis, el cinquè, el qual simbolitza que no pot escapar del sentiment de culpa que l'acompanya. És interessant com el director utilitza un pla aberrant del protagonista baixant les escales combinat amb un pla subjectiu del protagonista en veure que segueix al mateix pis i com aquesta combinació repetida moltes vegades ens fa participar en la boixaria del protagonista.

De cop i volta hi ha un tall en sec i l'acció torna a començar en el moment en el qual el protagonista es troba davant de la porta i es disposa a entrar. Es repeteix el mateix esquema de filmació, tot i que ara el protagonista no dispara, sinó que l'assassí li treu la pistola i li diu que s'envaigi. La tensió que es viu en aquest moment queda perfectament reflectida gràcies a uns primers plans intercalats ràpidament combinats amb una intensa respiració dels dos personatges.

Al sortir per la porta, el protagonista baixa les escales, però notem un cert canvi respecte a l'anterior vegada, ja que en aquesta no hi trobem plans aberrants, la càmera es mou més suaument i el protagonista pot baixar els pisos de l'edifici. Per contra, l'assassí que el persegueix, segueix el mateix esquema de plans aberrants i moviments ràpids de càmera que el protagonista seguia la primera vegada que baixava. El curt finalitza amb el mateix pla zenital de les escales amb el qual començava, però aquesta vegada ens ensenya com el protagonista pot sortir mentre que l'assassí no. L'efecte pel qual l'antagonista no torna a baixar les mateixes escales una i una altra vegada s'anomena Penrose. Aquest efecte ens mostraria, metafòricament, com ni el protagonista ni després l'assassí, no poden sortir de la culpa quan maten a algú, i com aquest succés els i torna una i una altra vegada al cap turmentant-los.

En aquest curt podem trobar diverses similituds amb altres pel·lícules com amb el fragment que vam analitzar de Matrix amb el començament utilitzant un pla zenital gairebé calcat, i amb Origen, tant per l'efecte Penrose com amb el tractament de la boixaria dels protagonistes.

La duració del curt és correcte, ja que explica el que vol explicar amb el temps just, fent que la visualització d'aquest no es faixi massa espessa.

Trobo un encert que el director hagi deixat aquest final obert i que no hagi donat cap explicació, ja que així no ens ho dóna tot fet i ens fa pensar, deixant així espai perquè els espectadors fem les nostres pròpies hipòtesis en finalitzar la visualització.

El treball dels actors és correcte, destacant per sobre el gran treball del protagonista, el qual reflexa perfectament el turment que l'envolta a causa de la mort de la seva parella.

Anàlisi de tres fragments de pel·lícules

Ciudadano Kane 

La pel·lícula ens narra la història de Charles Foster Kane (Orson Welles), propietari de diferents importants mitjans de comunicació. L'última paraula que pronuncia abans d'expirar és Rosebud, el significat de la qual és un enigma i desperta la curiositat d'un grup de periodistes que emprenen una investigació per desentranyar el misteri.

El fragment seleccionat s'inicia amb un encadenament d'obertura amb un pla de detall d'una notícia del diari en el qual podem observar la crítica sobre la qual es basa la discussió que narra l'escena entre el protagonista i la seva esposa. En aquesta discussió, s'aniran intercanviant plans picats de la dona amb una llum plana i els plans contrapicats de l'home assegut mentre llegeix el diari amb una llum dura, combinació de plans i il·luminació que ens fan pensar que el marit és força autoritari. Just al principi de la discussió passaríem a un pla sencer de l'home quan s'aixeca per obrir la porta al carter que, al entrar, canviaria de pla a un pla de conjunt on veuríem a les tres persones. Es produeix una panoràmica horitzontal de seguiment per seguir el recorregut del protagonista de la porta fins al punt on obrirà la carta. En aquest moment, el director va afegir un picat per tal de veure el contingut de la carta i, a continuació, uns canvis de plans molt ràpids per incrementar la intensitat de la discussió. Al final, un petit tràveling vertical remarca com la dona s'intenta aixecar per imposar-se, però aquest intent queda ràpidament sufocat per l'aproximació del protagonista cap a la seva esposa remarcat per un fort picat la seva ombra i que tapa completament a la dona. El fragment finalitza amb un encadenament que donarà pas a una altra escena. Per acabar, cal remarcar l'absència de banda sonora, fet que incrementa el realisme i la naturalesa de la discussió, sense cap banda sonora inexistent en una discussió en el món real.

En conclusió, Orson Welles dirigeix i protagonitza magistralment aquesta seqüència, en la qual s'ens permet sentir aquesta discussió matrimonial entre el protagonista i la seva espossa com si fos real, gràcies a unes grans interpretacions hi ha un gran muntatge de l'escena.

El nombre de la rosa

Aquest fragment de la pel·lícula dirigida per Jean-Jacques Annaud ens narra la història d'un monjo franciscà i el seu inseparable deixeble, Adso de Melk, els quals visiten una abadia benedictina, situada al nord d'Itàlia, per aclarir la mort del jove miniaturista Adelmo d'Otranto. Durant la seva estada, desapareixen misteriosament altres monjos que després apareixen morts.

La seqüència s'inicia amb un pla de conjunt on veiem els diferents protagonistes de l'escena. A continuació podem observar un pla subjectiu, poc habitual en el món del cinema i que remarca com s'apropen els dos homes cap a la dona. A continuació s'anirien intercanviant primers plans entre la dona i un dels homes mentre que l'altre s'allunyaria en un pla sencer i un de mig sortint per la boira que marca el final de l'escena. Uns primers i primeríssims primers plans de l'home i la dona que s'han quedat enrere marcant l'emotivitat del comiat. L'home s'envà a través de la boira que marca el final del qual es pot veure del camí i que, en apropar-se, fa que només es vegi la seva silueta, donant-li un aire misteriós i de comiat a l'escena. Els dos personatges es difuminen amb la boira, la qual serveix de transició al següent pla general dels dos homes seguint el camí, que s'acabarà convertint en un gran pla general que servirà per descriure millor el paisatge en el qual es troben els protagonistes. Enmig d'aquesta transició, la veu del protagonista ens narra de fons els seus pensaments. El fragment està acompanyat per una fantàstica banda sonora que remarca l'emotivitat del comiat i final de la pel·lícula.

En conclusió, Jean-Jacques Annaud aconsegueix crear un ambient de comiat i de tristesa que serveix per tancar magistralment la pel·lícula.

Matrix

Matrix és una trilogia de pel·lícules de ciència-ficció escrites i dirigides pels germans Wachowski. Aquest fragment pertany a la primera pel·lícula, la qual ens narra com Thomas Anderson, un brillant programador d'una respectable companyia de programari. Fora de la feina és Neo, un hacker que un dia rep una misteriosa visita que li canviarà la vida.

El fragment s'inicia amb l'arribada d'un cotxe a l'entrada d'un edifici. En els primers segons de la seqüència trobem dos plans zenitals, el primer remarcat per la caiguda de la pluja i el segon pel tràveling vertical ascendent i circular que acompanya la pujada dels protagonistes per les escales de l'edifici. A continuació un tràveling lateral faria passar als protagonistes d'un pla mig de tres quarts a un pla lateral, mentre mantenen un petit diàleg per calmar al Neo, que marca l'entrada d'aquests a l'habitació on els espera en Morfeu, l'aparició del qual queda marcada pels llampecs, la llum dels quals entra per la finestra, i l'increment del volum de la música que deixa de sonar de cop en mostrar-se el seu rostre. Els protagonistes es reuneixen al centre de la sala en un pla de conjunt i s'asseuen en dues butaques situades al centre de la sala en la qual mantindran una conversació seguida per un intercanvi de primers plans entre en Neo i en Morfeu. La composició del pla de conjunt que es va intercalant mentre parlen és fantàstica, ja que queden dividides les dues parts de la conversació per la taula amb el got d'aigua del mig i una butaca a cada banda. Al final del fragment, quan en Morfeu li ofereix una de les dues pastilles al Neo, s'enfoca a aquestes amb un pla de detall i comença a sonar un piano de fons que, juntament amb els llampecs que s'escolten de fons, li donen molta més intriga a la decisió. Podem veure com agafa la pastilla vermella a través del reflexe d'un pla de detall de les ulleres d'en Morfeu i com la decisió pren molta més importància amb l'increment del volum de la música i com aquesta para de cop quan ja s'ha decidit del tot.

En conclusió, ens trobem davant d'un dels fragments més coneguts i més importants de tota la pel·lícula, ja que en Neo prendrà una decisió vital pel desenvolupament de tota la història posterior. La importància d'aquest moment és retratada perfectament pels germans Wachowski gràcies a una banda sonora i uns plans que aconsegueixen ficar-nos de ple en la situació.

Señor Anderson, volvemos a vernos...

Exercici slideshow de fotos

Pràctica 3. Lectura i comentari d'una imatge

''Mort d'un milicià'' Robert Capa. 1936.

Font: www.avizora.com

Mort d'un milicià és una fotografia històrica presa per Robert Capa el 5 de setembre de 1936 que mostra la mort de Federico Borrell García, un soldat republicà anarquista, durant la Guerra Civil Espanyola. Només publicar-se es va convertir en símbol de la Guerra civil a països com el Regne Unit, França o els Estats Units.

                                                                                                                                                        Robert Capa (1913-1954)

                                                                                                                                                                     Font: www.avizora.com

A escala denotativa trobaríem un enquadrament horitzontal i un pla general, ja que en la imatge es mostra un escenari ampli en el qual s'incorpora el nostre personatge ocupant un terç de l'enquadrament. Compositivament no podem observar cap element que distregui la nostra atenció del protagonista (el centre d'interès). També podríem observar una clara línia d'horitzó marcada pel terreny on està caient el personatge. El protagonista estaria situat en dos dels quatre punts d'intersecció de la imatge, seguint així la regla dels terços. La mirada omple el buit que ha deixat el fotògraf a la dreta de la imatge. La ubicació del personatge a l'esquerra de la imatge i les línies verticals marcades per l'arma i el mateix cos fan que tot el pes visual recaigui sobre el nostre protagonista tal com Robert Capa pretenia. L'angulació seria de tres quarts, ja que agafa al soldat una mica de costat. El fotògraf enfoca al protagonista remarcant l'atenció sobre ell, deixant completament desenfocat el fons (provocant poca profunditat de camp i fent que l'espectador no perdi l'atenció amb altres elements). Per acabar amb els elements denotatius, podem observar una llum dura i lateral marcada per l'ombra del protagonista. La fotografia va ser pressa en blanc i negra, fet que ajuda a ser més impactant i profunda.

En l'àmbit denotatiu podem observar que és una imatge icònica, ja que representa un soldat morint en el camp de batalla, un element real que podem trobar en qualsevol guerra. No és una imatge complexa, ja que no apareixen molts elements en la imatge i l'únic element que apareix és el soldat caient, un element força fàcil de comprendre i treure'n un significat d'aquest. També és una imatge monosèmica, ja que només en podem treure un significat: l'horror de la guerra. El soldat que apareix és un soldat estereotipat, no té cap element que l'identifiqui com un element original o diferent del que nosaltres podem comprendre com un soldat. Podem localitzar una hipèrbole en l'exageració en la mort del soldat. La funció que duu a terme aquesta imatge és emotiva o expressiva, ja que aquesta imatge ens transmet un sentiment d'horror i por cap a la guerra i ens fa pensar sobre si realment les guerres són necessàries per l'alt cost de vides que s'emporta. El codi gestual en aquesta imatge és molt fort, ja que veiem els últims moments de vida d'un soldat i com cau a terra a la vegada que deixa anar la seva arma. Encara que la imatge sigui en blanc i negre, el codi lumínic també seria un factor important a comentar, ja que la llum del sol va directa cap al soldat, donant-l'hi així molta més profunditat i emotivitat a la imatge. El codi simbòlic està força marcat per la caiguda d'un soldat després de rebre un tret. El codi de relació és nul, ja que l'únic element rellevant és el soldat i l'espectador només es fixa en ell. A nivell verboicònic no trobaríem una relació entre el text i la imatge, ja que no hi ha cap tipus de text. 

La meva opinió personal d'aquesta fotografia de Robert Capa és molt positiva, ja que, personalment, em transmet al sentiment de por i horror per la guerra que ja he comentat durant el text. Tot i saber que és un muntatge, crec que Robert Capa va fer un gran treball en el moment de fer la fotografia, ja que ens transmet com són els últims moments de vida d'un simple soldat amb el qual ens identifiquem gràcies a portar la cara tapada, fet que li dóna un fort significat emocional, expressiu i fins i tot informatiu del que va ser la Guerra Civil Espanyola.

Pràctica 1. Creació d'imatges

Imatge amb funció informativa

Font: Autor de l'entrada

Imatge amb funció expressiva - emotiva

Font: Autor de l'entrada

Imatge amb funció poètica

Font: www.miquelroura.blogspot.com.es/p/jazz-painting.html

Imatge amb funció suggestiva

Font: Autor de l'entrada

Imatge on s'utilitzi almenys un recurs expressiu (metonímia):

Font: www.datuopinion.com/metonimia

Pràctica: Creació d'imatges

Enquadrament


Pla de detall

Primeríssim primer pla

Primer pla

Pla mig curt

Pla mig llarg

Pla americà

Pla sencer

Pla conjunt

Pla general

Gran pla general

Composició

Línies dominants corbes

Línies dominants diagonals amb punt de fuga

Element en moviment i pes visual a la dreta

Composició clàssica

Composició regla terços

Angulació

Angle mig frontal

Angle mig tres quarts

Angle mig lateral

Angle picat

Angle contrapicat

Angle zenital

Angle nadir

Angle aberrant

Angle a ran

Il.luminació

Llum artificial difusa

Llum artificial directa

Llum natural difusa

Llum natural directa

Textura evident

Contrast de color

Festival de Sant Sebastià

El passat dissabte 26 de setembre va finalitzar la 63 edició del Festival de Cinema Internacional de Sant Sebastià 2015, presentada per Aitana Sánchez-Gijón y Edurne Ormázabal.

Després que l'any passat s'emportés el principal premi a la millor pel·lícula Magical Girl, aquest any la guanyadora de la concha d'or a sigut Sparrows, pel·lícula islandesa dirigida per Rúnar Rúnarsson que tracta d'un noi de 16 anys el qual a de tornar a viure amb el seu pare a Groenlàndia d'un dia per l'altre. En aquest context el protagonista haurà d'enfrontar dos problemes: La difícil relació amb el seu pare i el retrobament amb els seus canviats amics de la infància.

Per altra banda, la concha de plata al millor director se l'ha emportat Joachim Lafosse per la pel·lícula Les Chevaliers Blancs, la qual tracta sobre l'operació dirigida pel president de l'ONG Jacques Arnault per treure de Chad a 300 orfes víctimes de la guerra civil i entregar-los als francesos que han tramitat sol·licituts d'adopció. En aquest context, la periodista Françoise Dubois és invitada a acompanyar-los i fer una cobertura. Ràpidament es veurà submergida en la brutal realitat d'un país en guerra i haurà d'enfrontar els límits de la intervenció humanitària.

També es va emportar el premi a la millor actriu la cubana Yordanka Ariosa amb una increïble interpretació a la pel·lícula El Rei de l'Havana, pel·lícula que ens fica en la pell de Reinaldo, una persona que s'acaba de fugar d'un correccional i tracta de sobreviure als carrers de l'Havana de finals dels anys 90.

La sorpresa més gran d'aquest festival ha sigut el premi a millor actor, el qual va ser doble pels protagonistes de Truman: Ricardo Darin i Javier Cámara. La pel·lícula tracta de dos amics de la infància que es retroben anys més tard quan ja són adults. Passen uns dies inoblidables junts, ja que pot ser l'última vegada que és vegin.

Per finalitzar, el premi especial del Jurat i el premi a la millor fotografia se'ls ha emportat Evolution. Evolution ens explica la història de Nicolas, un adolescent que viu en una illa habitada només per dones i nois, on aquests últims són víctimes de misteriosos experiments mèdics.

Per finalitzar m'agradaria fer especial menció al premi al millor guió, el qual se l'han emportat els germans Jean Marie Larrieu i Arnaud Larrieu per la pel·lícula 21 Nuits Avec Pattie, la qual ens ficarà en la pell de la Caroline, una dona que esta organitzant el funeral de la seva mare que ha mort al la seva casa dels Pirineus. La pel·lícula dóna un gir inesperat quant de cop i volta el cadàver desapareix.