La televisió en el món actual

En un capítol del programa En El Medio es tracten diferents relacionats amb la televisió i la importància que té avui en dia.

En primer lloc el programa fa una visió general del rol de la televisió en la societat actual, i com és el màxim distribuïdor d'informació en la població. Aquest fet queda remarcat a causa de la gran quantitat d'hores que el programa estima que estem veient la televisió cada dia (unes 4 hores), i com ens influeix a l'hora de prendre decisions, tan polítiques com econòmiques.

Durant el programa també escoltem opinions de diferents professionals del món televisiu, principalment de com la televisió educa, forma, crea opinió, etc. Aquesta demostra ser un gran mitjà de comunicació massiu, el més integrat en la societat, en totes les classes socials.

A continuació se'ns plantegen diferents preguntes com: ''Que és televisiu i que no?'' o ''Com ser competitiu?''. També se'ns exposa com el format televisiu ha d'estar en constant actualitat (un professional estipula que s'ha de saber tota l'actualitat fins 15 minuts abans de començar el programa).

Cap a la meitat del programa se'ns parla sobre la història de la televisió, centrada especialment en la televisió argentina. En aquest resum el programa ens fa un breu recorregut per diferents moments polítics, com la dictadura de Rafael Videla i el posterior retorn a la democràcia, mostrant-nos com amb aquest retorn van aparèixer nous formats televisius. A partir dels 90' la televisió argentina es va caracteritzar per l'aparició de canals privats, mentre que durant el segle XXI i gràcies a la digitalització han pogut aparèixer molts més canals amb continguts molt diversos.

Més endavant se'ns planteja una reflexió sobre que la televisió en el fons és un reflex de la societat, un mirall de les persones, no la causa de què aquestes siguin d'una determinada manera. Diversos professionals ens parlen sobre com les empreses dirigeixen la televisió segons els seus interessos i idiologies, i com retallen o creen contingut a partir d'aquests.

També se'ns argumenta que un projecte, per petit que sigui, pot impactar en la societat de forma positiva o negativa. Aquest fet no es pot regular a causa de la competitivitat que existeix en el món televisiu, i com aquesta no es preocupa del contingut que ofereix a la societat mentre aquest vengui (exemple: ''tele-basura'').

Cap al final diversos professionals ens parlen sobre els audímetres, i la importància de les dades que aquests ofereixen i com repercuteixen en el ràting dels diferents programes.

Per finalitzar el programa ens planteja com la televisió només ens mostra una part, un punt de vista, i com la ficció incideix a l'hora d'explicar la realitat. Arran d'això se'ns planteja una qüestió, la qual té a veure amb la selecció de la informació que el format televisiu ens ofereix, ja que se'ns dóna molta informació sobre la qual hem de construir la nostra opinió i coneixement i hem d'elegir quina és la correcta i més objectiva possible.

He trobat diverses relacions amb la televisió espanyola tot i ser un programa sobre la televisió argentina. La més destacable de totes té a veure amb la nul·la llibertat d'expressió que es va produir durant les dues dictadures que van patir els dos països i com, després d'aquestes, el retorn i modernització de continguts va ser enorme.

Personalment estic d'acord amb molts dels punts que es tracten durant el programa, però estic totalment en contra d'una afirmació que es fa cap a la meitat del programa: ''La TV confirma la realitat, ni la crea ni la deforma''. Potser sí que confirma la realitat, però negra que la televisió deforma la realitat em sembla una mica hipòcrita, especialment quan ho diu un professional del sector que crea contingut per aquest mitjà i segur que les seves influències ideològiques i polítiques han fet que el resultat variés (i com aquest molts professionals del sector).

Inception, un món de somni

Christopher Nolan és un director que s'ha guanyat l'afecte del públic en els últims temps, fent productes intel·ligents i creant mons per somiar i gaudir d'un bon cinema... O no?

En un principi volia analitzar El Caballero Oscuro, però he arribat a la conclusió que no puc fer una crítica d'una peli amb la que no puc ser objectiu i difícilment criticaria alguna cosa o aportaria alguna cosa nova, així que em vaig decidir per analitzar Origen, una pel·lícula que m'encanta, però el fet que l'hagi vist 3.000 vegades (i encara no m'hagi assabentat de que va) fa que hagi trobat alguns errors que, segurament a causa de la impressió visual, la primera vegada no els vaig percebre. Per últim m'agradaria constatar que m'he vist tota la seva filmografia i que tot el que diré en aquesta entrada té una base filmográfica. Així que sense més dilació, comencem amb l'anàlisi.

El cinema de Nolan juga a un altre nivell molt particular, resulta difícil encasellar-lo com només un director competent en la cadena de Hollywood. El cinema de Nolan té unes característiques molt peculiars... Una estètica, una fotografia pròpia... Només necessites un o dos plans per saber que estàs veient una pel·lícula seva. A més, sol treballar amb temes similars des de diferents perspectives. A Nolan li agrada profunditzar en els pensaments i contradiccions de la ment humana, en els seus somnis i frustracions. També és un amant del misteri, el punt estrany i incomprensible, i té una capacitat enorme per crear plans propis i molt espectaculars sense que això el porti a excedir-se (eh Michael Bay, que tal Transformers 240?). És un autor únic, amb un bagatge cinematogràfic espectacular, però al contrari que en Tarantino, es conté en les seves referències creant així un cinema més universal (per això 4 de les seves 9 pel·lícules estan entre les 100 pel·lícules que més han recaptat de tota la història). Nolan té tots els instruments per crear-se sobre si mateix una imatge de perfecció... Però tot sigui dit, és una imatge. Però si mires el seu cinema més detenidament comencen a sortir problemes que fan que estigui molt lluny de ser un dels grans directors de la història.

El primer problema està en la mateixa Origen. La majoria de coses que passen, succeeixen perquè Nolan vol que succeeixin, provocant així que els seus personatges actuïn d'una forma determinada tot i contradir-se amb si mateix perquè necessita que passi una cosa en concret o que s'expliqui un nou concepte... M'explico: l'argument principal arranca quan en Cobb és contractat pel Saito, però no té sentit perquè, tal com es demostra en l'intent fracassat de robar en un somni, no està a l'altura de les seves expectatives. I això no ho dic jo, ho diu en propi Saito en un moment determinat: ''No importa, no la han pasado (la audició)'', però el contracten perquè el Nolan necessita que això passi. Parlant d'en Saito... És un personatge que a mi, personalment, m'encanta, ja que no és el dolent de la pel·lícula però... Tampoc és bo. El seu objectiu és destruir l'imperi dels Fischer per introduir el seu. Posem que ho aconsegueix, no tindria rivals i ell ocuparia el monopoli... No?

Una contradicció que trobo en absolutament totes les pel·lícules del Nolan és el fet de presentar el seu cine com un cinema intel·ligent però alhora fer explicar tot l'argument als seus personatges, per donar-ho molt mastegat, perquè així no ''espanta'' al gran públic... I realment és una pena, ja que és un home molt intel·ligent que estic segur que podria trobar una altra forma d'explicar els esdeveniments. Això arriba al límit en Origen, ja que arriba al punt en què la primera meitat de la pel·lícula s'explica el que passarà a continuació (i recordem que la pel·lícula dura més de dues hores). I la veritat és que si fos un director incompetent o principiant ho entendria, però no és el cas, ja que al principi de la pel·lícula t'explica com funciona el món dels somnis sense dir cap paraula en l'intent fracassat de robar informació a en Saito. Punt final, no fa falta que estiguis més de mitja hora més explicant-me el que acabo de veure. Pot semblar exagerat, però imaginem per un moment que això ho fes Kubrick en 2001... No acabaria mai! En cert punt ho dissimula amb l'arribada d'Ariadne al grup, una noia principiant que no sap res, però tot i així segueix sent una excusa barata per donar encara més mastegats els conceptes. Cada vegada que l'Ariadne pregunta alguna cosa es converteix automàticament amb el director parlant a l'audiència.

Continuant amb la idea que el Nolan explica una i una altra vegada els seus conceptes i regles dels somnis... Perquè després passa absolutament d'ells? En una escena, un de l'equip desperta a l'ajudant del Cobb amb una patadeta de res, per fer-li la broma... Aleshores, perquè és necessari això? I si el que passa en una capa afecta a l'anterior... Perquè quan l'habitació de l'hotel comença a girar no gira també l'assalt en la muntanya de neu? Ah, sí, ho oblidava, no interessa perquè es desenvolupi correctament la història. Dacord, sí, potser m'estic posant una mica crític, però si t'estàs mitja hora explicant-me les regles, no siguis tu el primer en ometre-les.

Per últim, un dels aspectes que més em sobte de la pel·lícula és el tractament de temes a mitges, com amb uns temes tan interessants ''no s'acaba de mullar'' només per arribar a un públic més ampli. Potser és cosa meva, però una característica que m'hagués agradat veure en la pel·lícula és que en Nolan difuminés molt més els límits entre realitat i somni, que l'espectador no sàpigues en cap moment si està veient un somni o no, ja que així, cada cop que en Cobb llances la baldufa sentíssim la tensió que sentim en l'escena final de la pel·lícula, però aquesta és una pel·lícula de lladres on el somni és l'escenari i està tractat com poc més que això. Totes aquestes queixes sumades al realisme a l'hora de dirigir del Nolan fa que saber que és i que no és real quedi en un pla secundari.

En conclusió, segurament arribats a aquest punt sembli que ODIO Origen, però no és així. De fet, té molts aspectes positius a comentar, però estic a finals de la setmana d'exàmens i tenia ganes de criticar una pel·lícula que tothom adora només per portar la contraria... Sí, es podria dir que estic una mica 'hater', però prometo fer una altra entrada parlant sobre les coses que m'agraden d'aquesta gran pel·lícula d'en Nolan. Ara mateix només desitjo una cosa: acabar tots els exàmens i desitjar que no hagi estat tot un somni i tornar a començar des del principi.