Quant al començament de la pel·lícula veus a una família de pagesos vivint en un idíl·lic prat i de cop reben una visita de la SS, el últim que esperes és que el seu oficial sigui un home carismàtic i somrient com és Hans Landa. El cine de masses ens ha acostumat a què els dolents siguin més directes (el Joker de Nolan). Tot i així hi ha dolents amb carisma i que realment no se'ls veu amb mala intenció inicialment, però... Un nazi? Probablement aquest sigui un dels principals trucs de Tarantino, donar-li voltes a conceptes que se'ns ha imposat des de sempre, contrastant així l'estereotip que ens ha ofert el cinema amb el qual ens ofereix Tarantino. Algú em podria dir que aquest concepte de ''dolent intel·ligent'' ja s'ha utilitzat, però la diferència recau en què en Landa s'enfronta als problemes ell sol, a primera fila, i és obvi que gaudeix amb el seu treball. I tenint un dolent tan dur i temible, els herois de la pel·lícula estaran al nivell... No?
Doncs no.
Los Bastardos m'encanten perquè no els veus venir! La primera vegada que els veus no semblen ningú, més aviat nois sense experiència militar que acaben de sortir de casa de la mama... Però tot el contrari! Són un grup de terribles assassins molt ben entrenats (exemple: quan recorden com van alliberar a un membre del seu grup d'una presó d'alta seguretat abans que fos executat). Són un grup d'homes que disfruten matant i traient la cabellera als nazis i amb un accent italià senzillament... Deliciós.
Al jugar d'aquesta forma amb els estereotips, Tarantino s'ha d'esforçar per fer destacar als seus personatges i que l'espectador surti de la sala amb una imatge clara de cadascú. En Pulp Fiction ens quedem amb el noi de la tenda perquè resulta ser un violador amb un sadomasoquista de guàrdia, igual que en Reservoir Dogs ens quedem amb el Señor Rosa perquè s'omple la boca dient que ell és un professional, quan en veritat és el primer a fugir del perill o queixar-se... Personalment opino que els personatges de Malditos Bastardos són els que més joc donen. Pràcticament tots tenen una personalitat molt forta i deixen marca.
Hi ha un factor en el cinema del Tarantino que m'interessa comentar: com manlleva recursos i després els llença sense mirar enrere. Em refereixo a moments com aquest (clic per veure el moment). És breu, però alhora màgic i ningú torna a fer res semblant en tota la pel·lícula. És impactant, rendeix tribut a les influències de Tarantino i ja està. En el cas de Malditos Bastardos em quedo amb la presentació de Hugo Stiglitz. M'encanta com et posa en mig d'una pel·lícula de la segona guerra mundial una biografia de la MTV. La majoria de directors abusarien d'aquests recursos tan originals en descobrir-los una vegada i explotar-los, però en Tarantino té una piscina de referències tan gran que es pot permetre l'espontània i efímera sorpresa.
No només em quedo amb aquests recursos, sinó que en Malditos Bastardos ens mostra una vegada als personatges fent una sola acció (com que el Oso Judío mati a un grup de nazis) i passa a un altre assumpte completament diferent sense necessitat de repetir una altra vegada la mateixa escena amb diferents personatges però la mateixa situació, ja que els personatges ja estan ben definits i dóna per fet que nosaltres mateixos ja omplirem els buits temporals.
Tot i així trobo que en la majoria de casos els diàlegs de les pel·lícules del director són tan interessants perquè per molt malament que estiguin les coses, ''els bons'' sempre poden revertir la situació. Sí, els i costarà sang i suor, però és una possibilitat al cap i a la fi! Però també pot ser que ''els dolents'' ho enviïn tot a norris en un moment. Aleshores... Perquè és tan interessant aquest aspecte? Doncs perquè al Tarantino (igual que al George R.R.Martin) no li importa el més mínim matar als seus personatges, i ho deixa força clar en tot moment. I en part aprecio molt que ''els dolents'' puguin guanyar, ja que així es crea un temor real i la pregunta no és tant: ''com el protagonista sortirà d'aquesta situació'', sinó més bé: ''qui se sortirà amb la seva?''. Aquesta última pregunta es manté en l'aire durant l'escena del bar, de la qual m'agradaria destacar la gran duració d'aquesta (mitja hora) i com Tarantino aconsegueix que passi volant a causa de la gran tensió que hi ha en l'ambient.
En conclusió: és Malditos Bastardos la millor obra de Tarantino? Doncs la veritat és que no tinc resposta per aquesta pregunta, ja que veient la importància que van tenir Reservoir Dogs o Pulp Fiction, no em podria decantar per una o per l'altre. El que sí que puc afirmar és que Malditos Bastardos és l'última gran obra de Tarantino fins al moment, ja que sí, Django i Los Odiosos Ocho estaben molt bé, però tinc la sensació de què el director ''s'ha relaxat'' i ja no innova ni s'arrisca tant com abans. Tot i així, no tinc cap dubte que en un futur el cinema de Tarantino seguirà mantenint-se en un nivell molt alt i que ens aportarà moltes hores i hores de gran cinema... A no ser que es rebaixi a fer seqüeles i seqüeles... M'escoltes Tarantino? Kill Bill 3? De veritat? Fa falta?!
