''Photography is the only language that can be understood anywhere in the world.''
- Bruno Barbey
El passat dijous dia 10 de desembre vaig visitar la World Press Photo que es pot visitar fins al diumenge 13. La World Press és una organització independent fundada l'any 1995 a Amsterdam. És coneguda per organitzar el més gran i més prestigiós concurs anual de fotografia de premsa. Va ser una exposició que em va sorprendre molt positivament, tant per la qualitat de les fotografies com per les sensacions que aquestes em van provocar.
La fotografia guanyadora d'aquest any es titula Jon and Alex, pressa per Mads Nissen, en la qual els podem observar a una parella homosexual compartint un moment íntim. Aquesta fotografia és una crítica a la persecució i repressió que reben els homosexuals a Rússia.
La imatge que més em va impactar emocionalment va ser Cold Blood Colombia, la qual es va emportar el tercer premi en la categoria de natura.
En aquesta fotografia podem observar a diferents caimans sacrificats recentment. Aquests caimans han viscut tota la seva vida en una petita habitació, la qual és anomenada pels treballadors com la sala del sacrifici. Potser no és la fotografia amb la millor composició de tota l'exposició, però la capacitat de ferir els sentiments de l'espectador a través del realisme que plasma Paolo Marchetti en aquesta imatge és, senzillament, aclaparador. El missatge que ens vol transmetre l'autor ens arriba directament gràcies a la gran quantitat de caimans morts que hi ha, i al desordre dels seus cossos, com si les seves vides no importessin i només fossin un simple objecte que es vendrà.
La veritat és que aquesta última afirmació no és gens exagerada, ja que la pell d'aquests caimans s'acabarà venent com a pell d'abric. En la meva opinió trobo molt trist que s'arribin a aquests extrems només per fer negoci. Actualment els caimans estan en perill d'extinció a Colòmbia.
També vull destacar el color vermell de la sang que contrasta amb el blanc de la imatge, ja que no és un simple vermell d'una pintura o d'una imatge retocada, no, és sang de veritat.
Aquest realisme que comentava anteriorment va ser una de les característiques que més em va cridar l'atenció i que podem veure en altres fotografies que reflecteixen perfectament l'horror de la guerra, com és el cas de la fotografia Istanbul Protest, per Bulent Kilic.
En aquesta fotografia podem observar a diferents caimans sacrificats recentment. Aquests caimans han viscut tota la seva vida en una petita habitació, la qual és anomenada pels treballadors com la sala del sacrifici. Potser no és la fotografia amb la millor composició de tota l'exposició, però la capacitat de ferir els sentiments de l'espectador a través del realisme que plasma Paolo Marchetti en aquesta imatge és, senzillament, aclaparador. El missatge que ens vol transmetre l'autor ens arriba directament gràcies a la gran quantitat de caimans morts que hi ha, i al desordre dels seus cossos, com si les seves vides no importessin i només fossin un simple objecte que es vendrà.
La veritat és que aquesta última afirmació no és gens exagerada, ja que la pell d'aquests caimans s'acabarà venent com a pell d'abric. En la meva opinió trobo molt trist que s'arribin a aquests extrems només per fer negoci. Actualment els caimans estan en perill d'extinció a Colòmbia.
Aquest realisme que comentava anteriorment va ser una de les característiques que més em va cridar l'atenció i que podem veure en altres fotografies que reflecteixen perfectament l'horror de la guerra, com és el cas de la fotografia Istanbul Protest, per Bulent Kilic.
En aquesta fotografia podem observar una noia ferida durant unes manifestacions que es van dur a terme a la plaça de Taksim a Istanbul, Turquia. El que crida més l'atenció d'aquesta imatge és la dona retratada en la imatge, la mirada i l'estat físic de la qual ens transmet perfectament l'ambient d'opressió i de nul·la llibertat d'expressió que es viu a certs llocs del món. Aquest ambient queda reforçat a causa de la presència d'un parell de policies al darrere de la noia i d'un cromatisme blavós, color que associem a la policia o a la tristesa. La seva mirada perduda en l'horitzó em transmet un missatge de rendició, de fi, de què no hi ha res a fer i de derrota de la població en vers l'opressió cos policial turc.
Aquesta ha sigut la meva opinió personal sobre alguns dels aspectes que més m'han cridat l'atenció de la World Press Photo. Tot i així, recomano fer una visita d'aquesta exposició, la qual s'hauria de visitar quasi obligatòriament, tant per la qualitat de les fotografies com pels valors morals que transmeten. Per més informació clica aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada