En aquesta entrada analitzaré l'estructura argumental de la pel·lícula: El club de la lucha. Aquesta mítica pel·lícula de l'any 1999 dirigida per David Fincher (director d'altres grans pel·lícules com Se7en o La red social) tracta d'un jove (Edward Norton) que viu una vida monòtona i gris mentre lluita contra l'insomni. En un viatge amb avió coneix a un carismàtic venedor de sabó (Brad Pitt) que sosté una teoria molt particular: el perfeccionisme és un assumpte de gent dèbil; només l'autodestrucció fa que la vida valgui la pena. Els dos decideixen fundar un club secret de lluita on poden descarregar les frustracions i la ira, el qual tindrà un gran èxit.
El club de la lucha és una d'aquelles moltes pel·lícules que inspiren a la gent, plena de frases que qualsevol de nosaltres penjaria a la seva pàgina de Facebook per quedar com una persona profunda. És una pel·lícula que s'ha de veure sí o sí, un clàssic. Tot i així no va ser tan ben rebuda en el seu temps (ja que se la va criticar de massa superficial) i només va recaptar poc més de la meitat del seu pressupost inicial. Tot i així, avui en dia és una pel·lícula que a quasi tothom li agrada... I com no fer-ho? És una pel·lícula molt ben filmada: té misteri, sap entretenir... El podríem classificar com un ''producte rodó''. Però té molt més que això: té rabia, té frustració i incomprensió que, igual que el seu públic, porta molt de temps guardant-se a dins i vol treure-ho a l'exterior.
Abans que hi hagués un cert progrés social, la gent ja patia una crisi, només que d'identitat. Eren uns altres temps per la gent que vivia en societats desenvolupades, ja lluny quedaven les grans guerres. Com que la gent ja no tenia problemes naturals, van començar a pensar en quins problemes filosòfics tenien. El protagonista de la pel·lícula és una d'aquelles persones. Directament no té nom, ja que podria ser qualsevol de nosaltres. De fet, l'únic nom que se li dóna és Jack, el qual sona com un nom molt genèric i neutre. Té un treball normal i monòton. Té temps lliure però no aspiracions, així que converteix el consumisme en el seu objectiu, però quan ja té la casa dels seus somnis perd el cap i necessita altres objectius, un objectiu que el mantingui en moviment... Però que? És massa gran per unir-se a moviments revolucionaris, s'ha criat en un entorn segur i estàndard i la seva vida està massa establerta i fixada per enviar-ho tot a norris. Aleshores... Quina és la forma d'afrontar aquesta crisi personal en la qual es troba en Jack? Cremar-ho tot.
El club de la lucha no és una pel·lícula delicada. Ja des del principi està creant espais opressius i desagradables. L'oficina és un lloc amarg, quasi tòxic, la casa està plena d'objectes amb noms estúpids que no compleixen cap funció real... Tot està enfocat a què quan en Tyler digui aquesta frase: ''El que posseeixes acabarà posseinte'', tu te la creguis.
Fins que en Tyler no comença a proposar idees per tal de progressar, la major part del temps la passen en llocs força putrefactes i desagradables... Es podria fer un clar paral·lelisme amb un llibre d'autoajuda. Com ja he dit abans, aquesta pel·lícula tracta de problemes personals típics dels 90, un món canviant tancant una etapa i on les noves generacions no sabien quin paper ocupaven en la societat, no problemes econòmics. En Jack compra constantment mobles per sentir-se bé amb si mateix, per tenir un objectiu, però no és fins que coneix al Tyler que se sent completament feliç.
El club de la lucha es mou al voltant del missatge de dir NO al sistema, i si vas en contra d'aquest missatge et pega una vegada rere altre a la cara per pensar el contrari. De fet, sembla que si trenques el sistema, a través dels desperfectes pots veure un altre tipus de coneixement que només pots saber si estàs fora d'aquest sistema (exemple: els litres de sang que et pots empassar abans de morir). Realment costa dir que no al missatge que et donen dues persones qualsevol quan tota la pel·lícula gira entorn d'això.
El missatge del film és clar: deixa d'intentar sotmetre't, no et distreguis amb aspiracions absurdes, accepta que no ets ningú.
Una incoherència argumental molt forta que trobo en la pel·lícula és el mateix Tyler. Hi ha un moment en la pel·lícula que reforça el que ara explicaré on els dos protagonistes es pugen a un autobús i veuen un anunci on surt un home musculat i en Jack li diu si ell hauria de ser igual tal com marca la societat, i en Jack contesta mentre riu: ''La auto perfecció és simple masturbació''. No, no entenc a qui se li va ocórrer posar a en Bard Pitt dient aquesta frase, si ell mateix és l'ideal del qual es queixa! La imatge que hi ha al costat d'aquest text n'és un exemple d'aquesta incoherència. No té sentit que en Tyler, un home carismàtic, amb una suposada empresa i molt atractiu físicament, sigui el líder d'un club format per l'escala més baixa de la societat abans que els vagabunds. En Tyler només diu frases motivadores per tal de reclutar a persones amb la necessitat d'un líder com ell per tal que s'uneixin a la seva ''secta'', treu a la gent de les seves vides per tirar-les al seu infern pintat com a paradís. Aquesta última afirmació la podem veure reflectida clarament en el moment en el qual en Jack es passeja per la seva casa i veu ''el planeta Tyler'', com ho ha transformat tot en una cadena de treball en la qual... Espera, una cadena de treball? No és això mateix del que fugien? Inclús es pot veure com una persona renya a un altre per saltar-se les normes quan precisament la primera norma és que no hi ha normes. I algú podria contraargumentar-me això que acabo de dir (a continuació explico part del final) dient-me que en Tyler només és una projecció d'en Jack. Sí, però ell mateix admet que és l'ideal de persona que a ell li agradaria ser. És a dir, no té sentit que es queixi de gent com en Tyler però després vulgui ser com ell. En Jack no lluita en contra d'en Tyler tal com diu ell, sinó per no ser ell, se sent frustrat amb la seva vida. També podria ser que no fos una incoherència argumental del tot, sinó que el director realment volia plasmar aquestes incoherències de pensament en les que es trobava (i es troba) la societat. Un exemple actual podria ser en Cristiano Ronaldo. No sóc seguidor de futbol, però sempre escolto a la gent queixant-se de què si és un egocèntric i un cregut... Però qui no voldria ser ell? Incoherències socials.
El missatge del film és clar: deixa d'intentar sotmetre't, no et distreguis amb aspiracions absurdes, accepta que no ets ningú.
Una incoherència argumental molt forta que trobo en la pel·lícula és el mateix Tyler. Hi ha un moment en la pel·lícula que reforça el que ara explicaré on els dos protagonistes es pugen a un autobús i veuen un anunci on surt un home musculat i en Jack li diu si ell hauria de ser igual tal com marca la societat, i en Jack contesta mentre riu: ''La auto perfecció és simple masturbació''. No, no entenc a qui se li va ocórrer posar a en Bard Pitt dient aquesta frase, si ell mateix és l'ideal del qual es queixa! La imatge que hi ha al costat d'aquest text n'és un exemple d'aquesta incoherència. No té sentit que en Tyler, un home carismàtic, amb una suposada empresa i molt atractiu físicament, sigui el líder d'un club format per l'escala més baixa de la societat abans que els vagabunds. En Tyler només diu frases motivadores per tal de reclutar a persones amb la necessitat d'un líder com ell per tal que s'uneixin a la seva ''secta'', treu a la gent de les seves vides per tirar-les al seu infern pintat com a paradís. Aquesta última afirmació la podem veure reflectida clarament en el moment en el qual en Jack es passeja per la seva casa i veu ''el planeta Tyler'', com ho ha transformat tot en una cadena de treball en la qual... Espera, una cadena de treball? No és això mateix del que fugien? Inclús es pot veure com una persona renya a un altre per saltar-se les normes quan precisament la primera norma és que no hi ha normes. I algú podria contraargumentar-me això que acabo de dir (a continuació explico part del final) dient-me que en Tyler només és una projecció d'en Jack. Sí, però ell mateix admet que és l'ideal de persona que a ell li agradaria ser. És a dir, no té sentit que es queixi de gent com en Tyler però després vulgui ser com ell. En Jack no lluita en contra d'en Tyler tal com diu ell, sinó per no ser ell, se sent frustrat amb la seva vida. També podria ser que no fos una incoherència argumental del tot, sinó que el director realment volia plasmar aquestes incoherències de pensament en les que es trobava (i es troba) la societat. Un exemple actual podria ser en Cristiano Ronaldo. No sóc seguidor de futbol, però sempre escolto a la gent queixant-se de què si és un egocèntric i un cregut... Però qui no voldria ser ell? Incoherències socials.
El que ens ve a dir la pel·lícula és que ens sentim frustrats amb la nostra imperfecció, però que és més fàcil cremar-ho tot que intentar millorar per canviar-ho. És més fàcil seguir a un líder que et digui exactament que has de fer en comptes d'obrar per tu mateix i prendre decisions.
La pel·lícula també és una crítica a la cultura de l'exaltació masculina. Els únics personatges principals són homes, amb l'excepció de la Marla, la qual només serveix com a tensió sexual, per fotre-li la vida al Jack (iniciant amb això el naixement d'en Tyler) i reforçar la impressió de l'espectador que en Tyler i en Jack són dues persones diferents. El club de la lucha és una pel·lícula per treure aquesta ''masculinitat'' precisament, però en treure-la i deixar que un grup d'homes fer-se ''els machotes''... Quin és el resultat? La destrucció de la societat.
En conclusió, potser no crec en el missatge d'en Tyler Durden, però hi ha moltes veritats en el reflexe d'una societat passiva i limitada a consumir sense pensar ni necessitat. Tot i ser del 99', és un missatge que encara segueix vigent avui en dia. Té moltes cosses a dir, i ho diu de forma directe i sense embuts, però sobretot té cor i esperit en el seu missatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada