Videojoc com a producte cultural

Aquesta petita reflexió té els seus inicis en un debat que vaig mantenir fa un temps amb una amiga. En aquest debat jo defensava que els videojocs formaven part de la cultura actual, mentre que, per altra banda, ella ho negava i argumentava que eren una perduda de temps. Aquest debat me l'he trobat diverses vegades a la xarxa durant els últims anys, així que en aquesta entrada intentaré defensar el meu punt de vista.

En el debat que comentava, la meva amiga em feia una comparació amb els llibres o amb el cinema, ja que, segons el seu punt de vista, aquest t'explicaven una història que t'aportava uns valors i ensenyaments que els videojocs no podrien transmetre. Però... Que és un videojoc exactament? Un videojoc és un producte audiovisual el qual t'explica una història en la qual, a diferència dels llibres o del cinema, tu pots formar-hi part i prendre decisions en aquesta. Dit això, si els videojocs duen a terme exactament la mateixa funció que un llibre o una pel·lícula i, a més a més, pots formar part d'aquesta, per què hi ha tanta gent que està en contra d'aquests?

La resposta és ben senzilla: els mitjans de comunicació porten des dels seus inicis manipulant l'opinió pública negativament de cara als videojocs. El perquè el desconec, però és així. Per exemple, quan, tràgicament, algun menor ha agredit o assassinat a algú, i per casualitat aquest jugava a algun videojoc, què és el primer que s'ha dit? Que TOT, absolutament TOT és culpa de la influència dels videojocs. Aquesta campanya en contra dels videojocs és tan abusiva que fins i tot he arribat a llegir que alguns familiars de les víctimes es queixaven que se li donés molta més importància a què el nen jugava a videojocs que a la tragèdia en si. 

La campanya en contra dels videojocs no acaba aquí, ni de bon tros. Però no només la premsa ajuda a donar aquesta mala imatge, sinó que els mateixos que critiquen aquest art, són els que després es compren els típics videojocs més coneguts i que acostumen a ser els que realment no aporten res a la persona que els compra. Què comporta això? Que quan algú que desconeix el medi s'intenta introduir en aquest, els primers videojocs dels quals li parlen són jocs d'esports o jocs en línia sense cap tipus d'història, deixant amagats sota aquests una immensa quantitat de veritables obres d'art amb una gran història que com no són conegudes, per molta gent ni existeixen... És molt trist veure a algú argumentar que tots els videojocs són iguals i quan li preguntes que a quins ha jugat ell/ella et digui que a cap o a un joc sense cap tipus d'història ni personatges, però més trist és veure com aquestes afirmacions es generalitzen a tot el sector quan tu formes part d'ell i realment el coneixes.

Un altre intent per desacreditar als videojocs és que TOTS són violents i tracten de matar... L'afirmació en si ja és força ridícula si coneixes un mínim el sector, sobretot en els últims temps, ja que el creixent nombre de jocs independents que tracten una gran varietat de temes sense utilitzar la violència és gegant. Tot i així... Que tenen les persones que critiquen el medi en contra dels jocs violents? Normalment s'argumenta que no són per nens, i és cert, de fet hi ha una bonica indicació de l'edat recomanable per jugar-lo. Normalment les mateixes persones que diuen això són les mateixes que li compren un Grand Theft Auto al seu fill de set anys i es queixen dels temes que tracta. Encara més, no només hi ha l'edat, sinó que a més hi ha diversos indicadors dels temes que tractarà el videojoc en qüestió, però com aquestes persones no les entenen perquè no estan informades, la culpa és de tot el sector.

L'afirmació més recorrent que he escoltat en tots els anys que fa que jugo a videojocs (perquè sí, jugo a videojocs per si no s'ha notat suficient) és que els jocs violents porten a comportaments violents en la vida real. Davant d'aquesta afirmació jo sempre penso que si algú realment porta a terme aquest comportament, és que aquest algú ja tenia un problema al cap abans de jugar a videojocs, no fa falta buscar un culpable quan el culpable és ell mateix o el seu entorn. Jo inclús defensaré la violència en determinats videojocs com a font d'ensenyament i de crítica personal cap a la humanitat i la seva moralitat a través d'un petit exemple. 

Fa uns dies em vaig comprar un videojoc que es diu Dishonored per jugar durant els temps lliures de setmana santa. En aquest joc tu ets en Corvo, un personatge sense cap diàleg en tot el joc, ja que així el jugador s'identifica amb ell i es reforça la sensació de primera persona. En Corvo és el defensor de l'actual emperadriu de Dunwall, una ciutat imaginaria inspirada en l'Anglaterra victoriana i la Revolució Industrial. Aquesta emperadriu és assassinada davant d'ell i el mateix assassí segresta a la seva filla, l'únic testimoni de la innocència d'en Corvo, ja que després de tot això és detingut i condemnat a pena de mort per un grup de conspiradors en contra de l'imperi. En Corvo aconsegueix escapar en l'últim moment i a partir d'aquí el joc tracta d'acabar amb els conspiradors que quasi finalitzen els teus dies de vida i trobar a la filla de l'emperadriu per demostrar la teva innocència. El joc en si pot semblar molt violent per determinades persones, i si no el jugues, el pots arribar a trobar simple, però no és el cas. El joc utilitza la violència i la sensació de superioritat que et dóna el propi joc en fer-te posseir poders inimaginables i un gran control del personatge i les seves habilitats per a fer-te participar de sobte en un debat moral molt fort que realment et fan plantejar la teva condició moral com a persona humana. El videojoc et dóna la possibilitat de passar-te'l sense assassinar a ningú, però inicialment la majoria no optem per aquesta opció, ja que ens volem venjar dels conspiradors i volem provar les habilitats d'en Corvo. Al cap de mitja hora de matar, matar i matar, em vaig apropar en silenci a una porta vigilada per dos guàrdies. La meva intenció inicial era continuar matant, però de cop i volta un dels dos li comenta a l'altre que està molt content, ja que aquell mateix dia havia nascut la seva filla i estava desitjant anar-se'n d'aquell lloc per veure a la seva dona i celebrar-ho...

Va ser en aquell mateix moment en el qual em vaig decidir escriure aquesta entrada. Davant d'aquesta situació vaig optar per continuar sense que s'adonés i deixar-lo en pau. Però la cosa no es quedava aquí, ja que en acabar la partida em vaig quedar reflexionant sobre el que acabava d'experimentar. Havia estat matant a moltes persones només perquè estaven al meu camí i jo tenia grans habilitats que volia provar, i segurament totes elles tenien una vida similar a la de l'home de l'exemple... És una crítica molt dura a la moralitat de la majoria de persones que hem estat jugant d'aquesta manera a milers de jocs diferents, sense parar-nos a pensar que estàvem fent. Matar per matar? Sí, d'acord, és un conjunt de píxels, res més, però... No gaudim quan juguem a un joc violent? Ens agrada la violència gratuïta? Deixem de banda totes les nostres conductes morals a la mínima que posseïm una mica de poder?

Bé, doncs aquest ''petit exemple'' pot semblar que no vingui a res amb el tema de l'entrada en si, però totes aquestes preguntes del final que s'han derivat d'aquesta petita situació... No han estat profitoses? No m'han fet pensar en mi mateix? No m'han plantejat un tema tan extens com és la condició moral humana davant del poder a través d'una història de conspiracions, poders polítics i venjances en la qual nosaltres formem part i ens fiquem en la pell del protagonista a l'hora de prendre decisions que afectaran el transcurs de la història? 

Estic obert a debatre aquest tema amb qui sigui, però crec que he defensat força bé la meva postura amb un exemple força clar del perquè penso que els videojocs són cultura. Per acabar aquesta entrada, us deixo amb una frase força famosa de Satoru Iwata (que en pau descansi): ''En la meva targeta, sóc un president d'empresa. En la meva ment sóc un programador de jocs. Però en el meu cor sóc un jugador".